Barcelona1. 'Els desposseïts', primera i última novel·la de Szilárd Borbély (1964-2014) exposa amb la mirada directa, neta i aterridora d'un nen de sis anys el dia a dia d'una família que viu als afores d'un petit poble hongarès, Hajnalvég. Els personatges que hi apareixen han de suportar les inclemències personals –són pobres i no sempre poden menjar– i les de la història, que arrenquen quan a uns avantpassats que venien de Romania els van prohibir parlar per sempre més la seva llengua i arriba fins al règim comunista, passant per l'extermini del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial.

2. Des d'un poble perdut, enmig de la realitat del comunisme, el jove narrador d''Els desposseïts' reconfigura amb paraules la relació amb els veïns, la distància –simbòlica– respecte al carrer dels gitanos, amb qui els vilatans conviuen i als quals alhora estigmatitzen, les converses amb els avis i, sobretot, les lentes hores que passa a casa, amb la mare, la germana gran i el germà petit –un nadó–, que puntualment s'acceleren amb l'aparició del pare i amb el record d'històries que sovint tenen a veure amb alguns dels animals que la família cria per a l'autoconsum.

3. El llibre comença amb una frase que sintetitza una part important de l'única ficció llarga de Borbély: "Caminem i callem". El protagonista prefereix observar que no pas intervenir.

4. Amb el pare mig desaparegut, el nen investiga per què la seva família i la resta de veïns del poble formen part dels desposseïts. "Aquí no és com als llocs pobres: que no hi ha ni això ni allò. Aquí no hi ha 're'", li diu la tieta Máli un dia. Borbély va descabdellant a poc a poc els secrets dels orígens familiars, acompanyant-los del relat de la marginació dels gitanos a través del jove Messies, un noi que es dedica a netejar les latrines dels veïns del poble.

5. La veu que narra 'Els desposseïts' té una fixació pels nombres primers, que puntualment, i de forma justificada, treuen el cap. Els anys que separen el nen del pare i la mare són nombres primers. Són onze els pollets d'ànec que, gairebé sense voler, liquida. Recorda que Jesús i els dotze apòstols sumaven tretze. Ell mateix ha estat el dissetè nadó que va néixer a l'hospital del poble. 'M'agraden els nombres que no tenen divisor', admet. "Són com nosaltres al poble. Són diferents dels altres. Com el cinc, el set o l'onze".