MINÚCIES
JORDI LLOVET

Susan Sontag

Susan Sontag / ZUMAPRESS Zoom

L’Institut d’Humanitats de Nova York, del qual és membre fundador Xavier Rubert de Ventós, va convidar-me a assistir a les sessions que duia a terme amb regular periodicitat, arran d’un curs que vaig impartir a la ciutat atlàntica, a mitges, per a desgraciada comparació dels inscrits, amb Martí de Riquer, el qual, passats els anys, encara recordava l’enorme calor que feia al lavabo de l’apartament que vam ocupar, per torns.

Entre altres membres insignes de la intel·lectualitat nord-americana, aquell Institut estava integrat pel sociòleg Richard Sennett -que ha fet molta fortuna editorial a Catalunya-, Carl E. Schorske, autor de la celebrada història de Viena al tombant dels segles XIX i XX -i al qual felicito des d’aquesta pàgina perquè acaba de fer cent anys (!)-, Thomas Bender, un estudiós de la vida intel·lectual dels Estats Units, Alexander Coleman, que va escriure un dels millors estudis que s’han fet mai sobre Luis Cernuda, i Susan Sontag.

En unes memòries que s’han traduït almenys al castellà, la Sontag hi afirmava, sense embuts, que era “una mala persona”. A fe que ho era, perquè un dia que l’amic Coleman, que ja he esmentat, va fer una magnífica exposició sobre les diverses versions dels grans cicles de cançons de Schubert - La bella molinera, Un viatge d’hivern -, amb documents inèdits, gràfics i discogràfics, va haver de suportar la maldat, sembla que congènita, de la seva col·lega que he dit. En efecte, acabada l’exposició de l’amic Coleman -que va impartir a Barcelona un curs magnífic sobre novel·la realista americana-, la Sontag, que sempre havia d’intervenir perquè figurava que ho sabia tot, va dir: “Senyor Coleman, he trobat a faltar en la seva exposició el nom de Dinu Lipatti, el gran pianista dels anys 30 i 40”. Les cançons de Schubert han estat acompanyades al piano -n’hi ha que diuen “pià”; i un dia vaig sentir un que deia: “La soprà va ser acompanyada al pià per un ”) per molts pianistes de renom. Però mai per Lipatti. Això va respondre Coleman: “Ja em perdonarà, estimada Susan, però Lipatti mai no va interpretar els cicles liederístics de Schubert de què he parlat”. L’altra es va quedar tan ampla, com era el seu estil, invariablement. I va reblar el seu ridícul afegint-hi: “Doncs al meu pare Lipatti li agradava molt”. Ja es veu que la més gran intel·ligència pot anar acompanyada per l’estultícia més fenomenal.