06/06/2015

Subtils maneres de gosar i de no gosar

2 min
Subtils maneres de gosar i de no gosar

A través d’Itàlia ens arriba una antologia poètica bilingüe d’Antoni Vidal Ferrando. Dietro le ali che fuggono (ed. Sentieri Meridiani) és un recorregut panoràmic, de tot just trenta poemes, per la trajectòria de l’autor de Santanyí, del qual, a més, El Gall Editor acaba de publicar en un sol volum les seves tres novel·les sota el títol Cicle d’Almandaia, amb una introducció també amb regust italià a càrrec de Lucia Pietrelli.

Vidal Ferrando és memòria col·lectiva i clara humanitat. El “sol i la sal d’aquests versos nòmades”, tal com me’ls presenta en l’exemplar que m’ha fet arribar, condensen aquesta seva doble condició d’home que recorda i estima, i que així es construeix en l’escriptura. El seu paisatge literari, tan mallorquí (el sol) i tan interior (la sal), fet de paisatges i lectures, d’històries i mites, es va desplegant amb tendresa i esforç. “Cada vespre, sota la lluna amb cicatriu dels teus versos, esdevenies l’ésser humà que es reconeix en el dolor”, es descriu a Soledat, dins el llibre El batec de les pedres (1996), en què també relata el naixement de l’escriptura en l’alba dels temps: “L’home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. I invocà el vent, la claror súbita, malva-rosa d’un àngel, traçà el primer gargot”.

Però comencem pel seu principi. El 1986, a El brell dels jorns, es mostrava: “Em vaig fer home, contrastat, absurd. / L’anonimat, dos fills, treball de mestre, / compte corrent contra corrent, perfil / dissimulat darrere la ciència”. I declarava: “Estim la vida, el vent, encendre el foc, / les sardonaies, les paraules tendres...” El 1988, a A l’alba lila dels alocs, s’hi reafirmava: “[...] I envelliré parlant-vos / de meravelles, del que estim, enigmes, / somnis, fracassos. Altra cosa no / anhel, car, de tots els plaers, l’amor / és el confí i el mot és el miracle”.

Dos anys després, en les Cartes a Lady Hamilton, penetrava en les “subtils maneres de gosar i de no gosar”. I deia: “[...] Darrere els dies / no hi ha més que el recer d’un atzucac / i la petita rada de les últimes / preguntes”. Fem un salt fins al 2004: “Les paraules són cérvoles que fugen de la mort. / Tenen fred i s’enduen la tarda dins dels ulls” ( Solstici, dins de Cap de cantó ). I acabem el viatge quan, vestit d’ Oracle, al llibre Gebre als vidres ens explica el final de tot plegat: “En haver fet l’amor vos buidaran els ulls / i colliran cireres pels animals salvatges”.

stats