Després del Resum de literatura grega, arriba el Resum de literatura llatina. Eusebi Ayensa i Edicions Cal·lígraf completen així la recuperació de les lliçons donades per Carles Riba, entre el 1916 i el 1924, a l’Escola Superior de Bibliotecàries. Eren els anys en què la Mancomunitat aspirava a fer un país més culte. La cultura, i més concretament les biblioteques, agafaven el rol del que ara en diríem una estructura d’estat. Riba, com tants altres intel·lectuals joves enquadrats en el catalanisme noucentista, es va sumar a l’aventura. Aquest 2015 recordem precisament aquella empenta cultural celebrant l’Any de les Biblioteques.

Com l’anterior, el llibre té la gràcia de ser una síntesi d’alçada. A més de la seva reconeguda talla com a hel·lenista, Riba va ser un gran llatinista: amb només 16 anys, en el seu primer curs universitari ja va traduir les Bucòliques de Virgili. En aquesta obra de síntesi publicada per primer cop fa vuitanta-sis anys repassa planerament els autors i períodes clau. Llegir-lo és com sobrevolar, de la mà d’un pilot expert, el paisatge secular de la Roma clàssica culta. Un pilot alhora precís i distès, didàctic i suggerent.

En l’arrencada del viatge, naturalment remarca com els autors llatins van veure de la saba grega: “En la Grècia vençuda i mísera els romans veieren que el saber i la realització de la bellesa perduraven amb més força de domini superior a la de la política i les armes”. Aviat els joves romans van veure “en el viatge a Grècia el coronament indispensable de la seva instrucció”. És brillant la comparació entre els genis romà i grec. El primer, “reflexiu, utilitari i lent”; el segon, “imaginatiu, idealista i àgil”. ¿Es pot dir més en tan poc?

A partir d’aquí, en poques línies dóna les claus per entrar a cada període i autor. “El segle de Cèsar” és “l’època de les personalitats literàries més acusades i més inquietes”, quan la cultura “entra en tota l’amplada del corrent hel·lènic”. A Ciceró, “la ment sens dubte més representativa” i el gran modelador de la llengua llatina, el defineix senzillament com “un home d’estudi i un artista”, autor d’una prosa “clara, rica i ardida, plena de fuga i d’harmonia sonora”. Que bé que sona, oi?

I què ens diu del període d’August? És “l’edat d’or de la literatura llatina”, “el segle dels poetes: ells fan el balanç de la glòria de Roma i proclamen al món la seva missió”. Comença amb Virgili, que, d’una banda, “diu la tendresa dels camps en les deu Èglogues o Bucòliques ” i, de l’altra, “canta la predestinació de Roma en un gran poema èpic: l’ Eneida ”. Segueix amb Horaci, “moralista epicuri” i “meitat de l’ànima” de Virgili. I acaba amb Ovidi, “el poeta de la societat ociosa i refinada dels darrers temps d’August”, al qual “els versos li rajaven sense adonar-se’n”.

I així fins al final. Tot substància, cada paraula al seu lloc, res hi sobra ni hi falta. Una petita gran invitació als clàssics llatins de la mà del mestre Riba, amb el complement d’una antologia de fragments de textos a cura d’Ayensa.