ELS LLIBRES I LES COSES

Síria: què sabem nosaltres de la grandesa de la seva misèria?

Síria: què sabem nosaltres de la grandesa de la  seva misèria? / BULENT KILIC / AFP Zoom

Amb la seva característica prosa analítica feta d’entusiasme i precisió, Sam Abrams publica i dissecciona ara una obra clau d’Agustí Bartra (1908-1982), L’arbre de foc (Adesiara), “una de les grans creacions poètiques de la modernitat” que “ha passat massa inadvertida”. Abrams hi detecta la influència decisiva de T.S. Eliot, que per al jove Bartra, al costat de Maragall i Riba, “era l’encarnació ideal de la figura del poeta-crític”. Segons l’estudiós, el llibre, escrit entre el 1938 i el 1946, conté “els primers poemes de guerra i d’exili que podem considerar totalment moderns”. Publicat originàriament a Mèxic el 1946 i en la seva versió definitiva el 1971 dins l’ Obra poètica completa de l’autor, representa “un punt d’arribada a la maduresa humana, intel·lectual i artística, i un punt de partida per crear una de les obres generals més belles i enriquidores de la lírica catalana de tots els temps”.

La Confessió d’arrencada, escrita per Bartra en plena guerra, ja és un cop de puny. “Val la pena, certament, val la pena, després de tots els / minuts que semblaven el darrer minut, / després del quequeig de l’odi sota les velles campanes, / val la pena, dic, val la pena de beure a petits glops l’aire... / [...] / mentre l’ànima és com un infant que juga amb un trencaclosques / de records inútils...” A Veu en la nit, llançant “una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat” dels “indiferents llunyans”, escriu un poema que ara ens retorna a nosaltres, catalans del segle XXI, com si ens vingués de la Síria devastada: “Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs / buits i barques encallades, / una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts / [...]. / ¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de / les partences, / de la grandesa de la nostra misèria, / de viure deu morts cada dia, / d’aquest voler-se abraçar a la papallona de l’instant com / si fos una columna...?” I més endavant, a El nou dia, es refereix a “una Europa pusil·lànime i bàrbara” davant la Guerra Civil Espanyola, talment com l’Europa d’avui davant els refugiats de la guerra siriana.

I amb la derrota, arriba l’exili. Des del camp d’Agde, el 1939 Bartra comença a fer rodar “la sínia lenta de l’enyorança”. El gener de 1940, a la Villa Rosset, escriu: “Però, ¿on són, Déu meu!, la pinya i l’atzavara? / ¿On és la meva mar d’homèrica remor? / Dintre el meu cor tremola de fred mon antic sol!” Un cop ha creuat l’Atlàntic, des de la República Dominicana, constata que “ja està cansat, l’home, de no poder recordar els seus somnis”.

El llibre, que en l’aspecte formal Abrams descriu com “una síntesi perfecta entre tradició i modernitat”, es clou amb un extens Poema de Rut, format per nou cants parcials, i obert a l’esperança d’un futur millor.