MINÚCIES
JORDI LLOVET

Síndromes

Síndromes / ‘DIÒGENES DINS EL TONELL’, DE JEAN LEON GÊROME Zoom

La tendència a construir mites que sintetitzen un comportament o una qüestió d’ordre complex ha fet que, als temps contemporanis -perquè no em consta que una cosa així existís abans-, s’encunyin termes com ara la síndrome d’Estocolm, la síndrome de Stendhal o la síndrome de Diògenes. Entre aquests concentrats n’hi ha que obeeixen a una realitat de vegades pròpiament històrica, i de vegades, no.

Es parla de la síndrome d’Estocolm en relació a un segrest que hi va haver en aquella ciutat de Suècia l’any 1973: un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit d’aquella ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc. Quan va semblar que la policia entraria al lloc i podia matar no solament el segrestador, sinó tothom (com sol passar), els ostatges van posar-se del seu costat i van dir, després, una cosa força sensata: “Ens espantava més la policia que el nostre raptor”. Marià Vayreda, precursor, en va presentar un cas equiparable a la seva novel·la La punyalada (1904).

La dita síndrome de Stendhal o de Florència ve d’una estada d’aquest escriptor en aquesta ciutat, l’any 1817, narrada després en un dels seus llibres de viatges. L’acumulació de tanta bellesa en la ciutat dels Mèdici hauria provocat en l’escriptor una malaltia psicosomàtica causant d’una alteració del ritme cardíac, el vertigen i la confusió i les esgarrifances. No és un mite mal trobat, ans tot el contrari. Enfrontat amb ell, coneixem la síndrome de la Sagrada Família, molt comuna entre la gent de bon gust, que consisteix a desitjar convertir-se en un buldòzer i tirar avall tan alta pastisseria de pedra. És síndrome comuna entre els barcelonins; no entre els japonesos.

El que no té explicació és que s’hagi arribat a encunyar el terme síndrome de Diògenes per parlar d’aquelles persones que viuen, tancats a casa, voltats d’escombraries, rates, trastos, diaris vells i tota la porqueria que es vulgui. Diògenes de Sinop, filòsof grec del temps hel·lenístic, vivia a dins d’una gerra enorme de terra -no una bóta de fusta-, sense absolutament res a l’interior llevat de la seva persona, quan s’hi trobava, perquè sortia molt a filosofar amb els seus conciutadans. Anava net, amb mitja túnica blanca, i només posseïa una llanterna amb la qual, deia, “buscava un home”, és a dir, una persona honesta i bon ciutadà, com ja n’hi havia pocs en aquell temps. És un mite, doncs, molt mal relacionat, que hauria de trobar, en especial a la premsa, una nova denominació. Busquem qualsevol home que visqui en miserables i patològiques condicions, voltat d’escombraries, retinguem-ne el nom, i rebategem la síndrome, si és possible variar allò que ja s’ha convertit en mite.