MINÚCIES
JORDI LLOVET

Simeó Estilita

Simeó Estilita / WIKIPEDIA Zoom

Com que el món va cada vegada més malament, hi ha molta gent, joves en especial, que han decidit anar a viure al camp o a la muntanya: tenen un hort, mitja dotzenes de gallines, potser una vaca, i un ase per anar a buscar llenya. N’hi ha que tenen llum, i n’hi ha que no; aigua, per força.

Ho han entès bé. La ciutat ofereix molts estímuls -ho deia un magnífic assaig del sociòleg Georg Simmel-, però ja fa anys que ofereix escasses possibilitats a les persones de poca edat, o de molta.

Si aquests emigrants fossin persones de gran pietat i religioses, potser haurien fet com Simeó, dit “estilita” (la paraula ve del grec stylos, que vol dir “columna”), que va viure aproximadament entre els anys 521 i 597, i un dia va decidir complir rigorosament el precepte cristià del dejú i l’abstinència. Per a tal fi, es va fer lligar en una roca, com Prometeu, i no va menjar ni beure durant tota la Quaresma; o això diuen.

Hi va trobar tant de gust, a aquesta vida solitària i carestiosa, que es va fer construir una columna d’uns deu metres, i després una altra de més alta, per viure-hi al damunt, en una minúscula plataforma, abrigat solament amb una pell de boví. Tot això al desert de Síria, en un lloc per on només hi passava Déu, que va pertot. Aquest no l’alimentava, perquè no ho fa mai, però els escassos vianants que passaven prop de la columna, atesa la santedat guanyada a pols per l’eremita, li portaven, de tant en tant, menges molt austeres: pa, formatge, potser mel. I aigua.

Així va viure Simeó eremita dalt la columna durant cosa de 40 anys: tenia una corriola i una corda segura, amb un cistell penjant-hi, i així recollia les pobres viandes dels passavolants. No hi ha com menjar poc i viure dalt una columna perquè et considerin un ésser de gran santedat. Per això el van visitar el papa Lleó I i l’emperador Teodosi. Ja sé que això no és cap consol per als joves que no tenen feina ni columna; però l’exemple serveix, si res més no, per pensar en aquella dita tan consoladora: “Sempre hi ha un pitjor”. Ens hem acostumat a viure enmig de tota mena d’utensilis pròpiament inútils -els telèfons “intel·ligents”, els més inútils de tots-, i ara se’ns faria una muntanya portar la mena de vida que portava Simeó. Però Luis Buñuel, que estava seduït per aquesta història-que és verídica, ep!-, va fer una pel·lícula d’enorme categoria sobre el sant home: Simón del desierto. I això que Buñuel era, com ell mateix solia dir, “ateu, gràcies a Déu”.