ELS LLIBRES I LES COSES

Silenci, en aquest article es medita

Després de cinc anys de seure i recollir-se, i amb vint d'experiència com a novel·lista, Pablo d'Ors (Madrid, 1963), nét del gran Pentarca, ha escrit el personal i condensat dietari assagístic Biografia del silenci , que Angle Editorial ha tret en traducció de Tina Vallès. Una mica a l'estil de Carl Honoré, aquest cant a la lentitud, però també a la introspecció, arrenca amb una constatació -"quedar-se en silenci amb un mateix és molt més difícil del que havia sospitat"- i amb un consell -"la vida vertadera és darrere del que nosaltres anomenem vida. No viatjar, no llegir, no parlar...".

Com que D'Ors escriu bé i pensa bé, el seu exercici d'escriure la meditació no traspassa la línia perillosa de l'autoajuda. El llibre és ple de fórmules, sí, però en totes hi batega una espurna d'autenticitat i de literatura. "Felicitat és, essencialment, percepció. Com més meditem, més capacitat de percepció tenim i també una sensibilitat més fina". Ell cada dia fa entre una i tres sessions de vint-i-cinc minuts, i un cop al mes hi dedica tot un dia sencer. Va començar a meditar per millorar la seva vida i ara medita senzillament per viure-la. En lloc de fer, contempla. Deixa que les coses passin. No pretén retenir-les, sinó desprendre-se'n. Cada dia aprèn més a confiar en els altres. "En què confio, jo? Aquesta és la gran pregunta".

Meditant, netejant-se interiorment, D'Ors ha après a confiar en tothom des de la convicció que "món i jo som una mateixa cosa". I esmolant el sentit de percepció, també ha après a combatre la rutina: "Tot és sempre nou i diferent". "La vertadera felicitat és una cosa molt simple i és a l'abast de tothom, de qualsevol. Només hem d'aturar-nos, callar, escoltar, mirar; tot i que aturar-se, callar, escoltar i mirar -això és meditar- avui sigui tan difícil".

Idealismes? No. Materialisme? Tampoc. El seu és un bany de realitat, de fusió amb la realitat, que al capdavall vol dir acceptació del misteri que és la vida. "No som déus, no podem sotmetre la vida als nostres capricis". I acceptació que "bona part del que vivim és purament il·lusori: l'amor sense amor, l'amistat sense amistat, l'art sense art, la religió sense religió...". I una advertència final: "Pensar és com dormir o menjar; no s'ha de fer en excés sota pena d'embrutir-se [...] Com més es pensa, més s'ha de meditar".