MINÚCIES
Llegim 18/06/2016

Shakespeare

i
Jordi Llovet
2 min
Shakespeare

De la vida de Shakespeare, com de Cervantes -morts tots dos l’abril del 1616, amb una setmana de diferència-, no se sap pràcticament res, però se n’han escrit centenars de biografies. Deu ser que, quan falten dades històriques, la imaginació pot volar ben bé allà on li sembli: que si un parent, que si una carta de Joan d’Àustria, que si l’erecció del teatre The Globe, a Londres... La qüestió resideix en la fórmula “embolica que fa fort”, i així ho han fet els biògrafs, amb el mateix atreviment que un novel·lista s’empesca una història amb prou feines versemblant.

De Shakespeare es narren unes quantes anècdotes -tampoc moltes-, i una d’elles explica que, essent el dramaturg padrí d’un dels fills de Ben Jonson -del qual s’ha arribat a dir que va ser el veritable autor de l’obra shakespeariana-, aquest va trobar-se un dia amb el dramaturg i li va dir que el trobava melancòlic. (El fet és que Shakespeare tenia, entre altres virtuts o manies, la d’estudiar, cosa ja pràcticament desapareguda a les nostres societats, fruit i generadora de la melancolia.) L’autor de Hamlet li va dir: “No, amic Ben, no és que estigui melancòlic. És que he passat molt de temps pensant què li podria deixar en herència al teu fill; i per fi m’ha semblat que ho havia trobat”. “I doncs, ¿què serà?”, va preguntar Ben Jonson. Shakespeare va respondre: “Després de pensar-hi molt, he decidit deixar-li una dotzena de bones culleres latin -era un aliatge de metalls vulgars, que canviava de color amb el temps, i que tenia aquest nom, possiblement parent de la paraula llautó -, i així tu les podràs traduir”. Cal dir que Ben Jonson sabia molt de llatí: aquesta és la gràcia de l’anècdota, si és que el lector li’n troba. El dramaturg, com sempre s’ha dit, sabia (ara diuen “tenia”) poc llatí, i grec encara menys.

Shakespeare dormia sovint a la casa dels nobles Davenant, a Oxford, quan anava de Londres al seu poble natal. En aquella casa hi havia un noi, que també era fillol seu, que se l’estimava molt. Un dia el vailet, en sortir del col·legi, va arrencar a córrer per un camí. “¿On vas tan adelerat, noi?”, que va preguntar-li un dels seus mestres. El noi va respondre: “Vaig corrent a veure Shakespeare, que s’està a casa nostra aquesta nit”. I el mestre va afegir-hi: “Criatura, no siguis irreverent. ¿No t’han ensenyat que no s’ha de pronunciar el nom de Déu en va?” Totes aquestes anècdotes poden ser cosa veritable, o no: és un destí dels homes famosos que s’ordeixi al voltant de la seva persona un llegendari complex i ric. Si ens haguessin deixat uns diaris personals o haguessin tingut un biògraf en vida, llavors no seríem tan proclius a omplir una existència, sense dades, amb tota mena d’acudits i d’ocurrències.

stats