Diu un tòpic molt suat que si avui William Shakespeare fos viu treballaria a Hollywood o a la HBO fent guions de cinema o de sèries televisives. La tesi de fons de l’excel·lent assaig El món, un escenari: Shakespeare, el guionista invisible, dels professors Jordi Balló i Xavier Pérez, experts en narrativa i comunicació audiovisuals, és que, en realitat, Shakespeare avui és viu i, en efecte, treballa de guionista. Això bàsicament vol dir que el riquíssim ventall de recursos narratius i de mecanismes dramatúrgics que va inventar o va potenciar en les seves obres el creador de Macbeth i de Hamlet avui és present, d’una manera o una altra, en totes les ficcions -en les millors i més audaces, si més no- que omplen les pantalles de tot el planeta. Com bé assenyalen Balló i Pérez al principi del seu assaig, hi ajuda, a l’actual omnipresència shakespeariana, la llibertat bastarda -la barreja de tons, de gèneres i de registres en una mateixa obra- del teatre elisabetià, similar a la de la nostra confusa i excitant època postmoderna.

El propòsit dels autors és oferir “una dissecció raonada de les grans aportacions i derives del geni shakespearià a la creació audiovisual contemporània”. El seu principal mèrit és que fan aquesta dissecció amb una mescla perfecta de passió i de rigor, amb un afany divulgatiu evident, però sense fer concessions a la simplificació ni aigualir mai la notable densitat intel·lectual del substanciós tema que tracten. La capacitat per lluir una lúcida capacitat d’anàlisi i alhora encomanar el seu entusiasme amplia considerablement la tipologia de lector susceptible de sentir-se interpel·lat pel llibre, que interessarà tant als professionals de l’escriptura com als cinèfils i serièfils amb curiositat per guaitar a les bambolines creatives de les seves pel·lícules o telesèries preferides.

La llista de títols i d’autors -guionistes i/o directors- en què Balló i Pérez troben empremtes shakespearianes és tan llarga i variada com sigui possible imaginar. Costaria trobar-hi a faltar algun autor o alguna obra. Al llarg de les més de dues-centes pàgines que té l’assaig, hi surten referides totes les obres mestres de l’univers catòdic d’aquest principi de segle XXI - L’ala oest de Sorkin, Els Soprano de David Chase, The Wire de David Simon...-; els clàssics imperibles del cine mut -Stroheim, Griffith, Sjöström…-; els genis del Hollywood daurat -Hitchcock, Ford, Wilder, Welles…-; els astres del millor cinema internacional del segle XX -Rossellini, Godard, Bergman, Kurosawa...-; la intrèpida generació nord-americana dels 70 -Coppola, Scorsese, Spielberg, Allen...-; i els noms més estel·lars apareguts els últims vint-i-cinc anys -Tarantino, Fincher...-. La conclusió és que, amb independència del tipus de cinema o televisió que facin, tots estan en deute amb Shakespeare.

L’origen de gairebé tot

Segons Balló i Pérez, el geni de Shakespeare és d’una potència genesíaca i d’una versatilitat seminal tan grans i inexhauribles que la seva obra és originària de (gairebé) tot: dels malvats bigger than life i de la democratització implícita en els protagonismes corals, del subgènere del whodunit i de la representació explícita de la violència, de la screwball comedy i de la propaganda política i bèl·lica moderna... L’assaig de Balló i Pérez mostra que, en la narrativa audiovisual, tot surt de l’obra de Shakespeare perquè allà hi és tot i tothom. Il·lustren la seva tesi amb nombrosos paral·lelismes i connexions -entre l’inici de La tempesta i el de Lost, entre Ricard III i Frank Underwood- i, a més, ho expliquen amb una prosa intel·ligent, clara i plena d’afortunades expressions, com quan diuen que el final d’ Els Soprano “condemna” el personatge de Tony “a un etern present al caire de l’abisme”.