ELS LLIBRES I LES COSES

Shakespeare, els immigrants i Thomas More

Shakespeare,  Els immigrants  i Thomas More / PINTURA DE HANS HOLBEIN EL JOVE Zoom

“Moro sent un bon servent del rei, però primer és Déu”. Aquestes van ser les darreres paraules pronunciades per Thomas More, l’autor d’ Utopia, el 6 de juliol del 1935, abans de ser executat per ordre d’Enric VIII en negar-se a signar l’Acta de Supremacia en refús a la primacia papal, acta impulsada pel rei per poder-se divorciar de Caterina d’Aragó.

Una mica més de mig segle després, un grup de dramaturgs elisabetians, encapçalat per Anthony Munday i entre els quals hi havia William Shakespeare, van escriure conjuntament l’obra teatral Sir Thomas More, ara traduïda al català per Jordi Fité i publicada per Adesiara. Fité la va voler portar als escenaris sense sortir-se’n (massa actors, massa crisi), però sí que finalment pot veure-la publicada.

L’obra té dues parts. La primera, de ressonàncies ben actuals, se centra en l’actuació crucial de More per aplacar una revolta contra els immigrants vinguts del continent. La segona, d’eterna vigència, és com afronta la seva condemna a mort enmig d’una serenitat irònica.

La intervenció de Shakespeare se centra en la revolta del Primer de Maig del 1517, quan More, agutzil de Londres, aplaca la ira d’uns ciutadans que temen per les seves feines i costums a causa de l’arribada de forasters fugits de persecucions religioses. Els sona? A l’Anglaterra de Cameron ha rebrotat la pulsió xenòfoba. I Europa en conjunt tampoc no escapa d’aquesta antiga intolerància insolidària a l’hora d’afrontar el problema dels milers de refugiats que arriben a les costes d’Itàlia o Grècia fugint de guerres, misèria i, encara, del fanatisme religiós. Avui necessitaríem l’utopisme compromès d’un More per fer reaccionar la societat europea i els seus governants, de nou allunyats de l’ideal humanista.

Quan l’obra va ser escrita, encara regnaven els Tudor, per això no fa sang amb Enric VIII. El que fa és homenatjar More: el seu pacifisme i tolerància, la benevolència amb el rei que el condemna, el tracte que dóna als propis esclaus, a la seva amistat amb Erasme de Rotterdam. “Què us semblaria trobar una nació amb un caràcter tan bàrbar que, esclatant en violència repugnant, no us deixés que tinguéssiu un trist lloc per viure, que esmolés els ganivets contra els vostres colls, que us fessin fora com gossos, i que un Déu que no us pertany, ni el seu cos ni la seva sang, no us servís per procurar-vos el benestar, i fos tan sols reservat a ells? Així el fa parlar Shakespeare. I així l’hauríem d’escoltar de nou avui.