Set vides per oblidar l’amor perdut

La setena vida de Kaspar Schwarz és un gat que ha aparegut exòtic i sigil·lós en un carreró de la literatura catalana. Té el nervi i l’estructura d’un llibre d’art, farcit de fotografies, i també, al mateix temps, arriba com una novel·la travessada per lectures de Pessoa, Zweig, Mellville i Kafka, per citar-ne alguns.

Aquest compendi d’imatge i text entrellaçats constitueix la primera novel·la de Carles Pradas, un autor barceloní que esgarrapa la literatura, la fotografia i el cinema per tal d’explicar la història de Kaspar Schwarz, un home i una biografia en què es resumeixen els grans esdeveniments del segle XX i també les ambicions de l’època. Editada per Males Herbes en tapa dura, La setena vida de Kaspar Schwarz és una excepció en el catàleg de l’editorial barcelonina que fins ara havia publicat tots els títols en tapa tova. L’elecció està absolutament justificada. Dins el text s’intercalen imatges i documents en blanc i negre, realitzats per Pradas, que documenten la transformació d’un mateix home en diverses personalitats: Gaston Leclerq, Jean Luc Foucault, Hugo von Hauser, etc. Al lector no se li escaparan les múltiples referències darrere de cadascun dels heterònims inventats.

A partir del tòpic de les set vides d’un gat, Pradas confecciona un relat dividit en dues veus. Per una banda, una veu en tercera persona ressegueix el recorregut vital d’en Kaspar a partir de documents i fotografies retrobats amb l’estil detectivesc d’un cas de Conan Doyle (representat en tinta negra al llibre), i, per l’altra, una segona veu, on el mateix Kaspar Schwarz, en una primera persona lírica i somiadora, a mode de diari, confessa els sentiments íntims del personatge desarrelat que representa (en grafia verda, al llibre).

Sota la boirina d’aquest ball de màscares i aventura en què es mou constantment la història, Pradas ha escrit una novel·la d’amor, una exaltació de l’amor perdut resumit en el personatge de Vaira, l’estimada, i el motor de la transformació continua de Schwarz en altres identitats. Aquest home que va ser feliç al costat de Vaira, en perdre-la, sucumbeix i és en aquest canviar de pell constant on troba l’únic motiu d’existència. La figura fantasmagòrica de Schwarz s’empelta del Bartleby de Melville. Preferiria no fer-ho, preferiria no ser-hi, ens confessa el fantasma, a cada mutació. Són els altres, com uns heterònims rescatats de Pessoa, els que hauran d’existir en lloc de Schwarz. Dins de tota la llarga llista d’ alter egos creats per Pradas, s’hi barregen personalitats antagòniques i extraordinàries. Ensopeguem amb polítics, pintors, motoristes, marxants d’art i, fins i tot, dins el segle espiritista, professors d’arts paranormals. Pradas escriu la biografia apòcrifa d’un fantasma, farcida d’aventures, com si hagués volgut traslladar el gènere del fals documental al paper.

Hi ha en tota la novel·la una fascinació per la vella Europa, un romanticisme d’Imperi Austrohongarès, encara que bona part del relat transcorri a Amèrica. Un cop més, la felicitat somiada és a una altra banda, més enllà de l’oceà. Si el protagonista de la història es revela fantasmagòric, també ho són els seus orígens. Schwarz és concebut a Koszalin (antiga Prússia), un territori de fronteres ja desdibuixades. I de la mateixa manera, el seu gran amor, la Vaira, prové de Letònia. Han de conèixer-se a Amèrica, la terra dels somnis. La història reposa sempre sobre la malenconia del destí fatal. Tot i així, Pradas n’eleva el contingut amb un sentit de l’humor prou excèntric i refinat que ens permet un somriure per sota els bigotis.