Imma Monsó (Lleida, 1959) va debutar amb No se sap mai ara fa vint anys. Acaba de publicar la seva setena novel·la, L’aniversari (Columna). Durant aquestes dues dècades ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona per Millor que no m’ho expliquis (2003); el Salambó, el Terenci Moix i el M. Àngels Anglada per Un home de paraula (2006), i el Ramon Llull per La dona veloç (2012). No és una escriptora prolífica i ella mateixa confessa que seria incapaç de fer una novel·la cada any, perquè escriu quan li ve una història. Com un dels personatges de L’aniversari, Monsó té un punt salvatge i un gran talent per disseccionar cada racó de l’ànima. És una veu honesta que s’ha atrevit amb un thriller inusual, en què la lectura i el poder de la ficció tenen una gran importància. A L’aniversari hi apareix l’inquietant relat de Juan José Arreola La migala, Moby Dick o el còmic Gil Pupil·la. Monsó reconeix que, a vegades, quan escriu s’entremesclen els records d’una infància solitària o imatges que conserva a la retina, com quan era molt petita -encara no havia après a llegir- i veia el seu pare absolutament captivat per una lectura. A L’aniversari hi ha dues històries paral·leles, l’amistat entre dos infants, i la crisi d’una parella de mitjana edat amb uns bessons que s’han fet grans i han marxat de casa. I latent, hi ha alguna cosa perversa.

La mort torna a sortir en aquesta nova novel·la, encara que de manera molt menys profunda que a Un home de paraula. I hi ha la por de la mare de perdre el fill.

Són coses que puc explicar bé perquè domino els sentiments que se senten davant una pèrdua. Hi ha coses que te les has d’imaginar per explicar-les i d’altres són més viscudes i acaben sortint d’alguna manera. És cert que se’m va morir un familiar molt jove fa un any. Va ser terrible. I tot plegat hi és present. Però a L’aniversari la mort és com un element del thriller, no s’hi aprofundeix gaire. D’altra banda, la por, irracional o no, d’una mare sempre hi és. I quan et passen coses, les pors s’enforteixen.

S’és més conscient de la mortalitat?

No hi ha res tan meravellós com la inconsciència de quan ets jove i penses que la mort no existeix. Aquest moment és magnífic, després tot canvia. Tampoc no tinc gaires records de no tenir consciència de la pèrdua, perquè el meu pare va morir quan era petita. A més, sóc una persona que ha sobreviscut a les pèrdues força malament. Hi ha persones que tenen més facilitat per mirar endavant. Cadascú afronta la mort com pot. N’aprens molt. I com a escriptora es deu notar.

Un dels personatges aparta la mort.

Apartar la mort és un recurs. Es converteix en un home pragmàtic i aparta tot allò que emocionalment el pot fer patir. I quan coneix la seva dona, ell és així, un home molt pragmàtic. I aquest pragmatisme reconforta la seva dona. Esclar que ella no sap què hi ha al darrere.

Amaga el seu passat.

O quan ho ha volgut explicar no li han donat l’oportunitat de fer-ho.

És curiós que la parella opti pel silenci absolut per salvar-se.

Després d’una època de grans discussions, callar pot anar bé. Dialogar pot acabar provocant una discussió rere l’altra. És una teràpia que no pot durar gaire però és una possibilitat.

Tots els personatges són força singulars. Un dels nens, el Guillem, creix sense pràcticament relacions socials i llegeix obsessivament. Memoritza els llibres i els escenifica. La ficció és el seu refugi.

En aquest personatge hi ha coses de la meva infància. Jo era molt solitària i llegir era la meva gran evasió. M’hi sento reflectida. I també en aquesta memòria que només es té en aquesta edat prodigiosa. El Guillem s’endinsa tant en els llibres que se’ls aprèn de memòria. Els viu amb molta intensitat. Jo també recordo haver-me après pàgines de memòria. El Mateu -l’amic del Guillem- és més gregari però l’un sense l’altre no són res. Estic en procés de reconciliació amb els gregaris totals [riu].

A L’aniversari hi ha un punt de perversitat.

La perversitat és un tema que sempre m’ha cridat molt l’atenció. Sempre l’he volgut explorar però fins ara no ho havia fet mai. La protagonista necessita coses insòlites a la seva vida, però vol que els hi proporcioni algú altre. És una postura una mica còmoda però, d’altra banda, també accepta totes les coses que comporta l’insòlit: les bones i les dolentes, la inquietud i l’angoixa, les alegries...

Llegint la seva obra es pot acabar pensant que la felicitat sempre comporta sacrificis, que sempre s’ha de renunciar a moltes coses.

Hi ha molts tipus de felicitat i totes comporten els seus sacrificis. Hi ha els sacrificis de la felicitat i els sacrificis de l’amor. La parella de L’aniversari fa més de vint anys que estan junts, estan plàcidament instal·lats però potser els falta alguna cosa. Són molt diferents. A ella, des del masclisme se li diria insatisfeta; des del feminisme, que té una set absoluta. És una dona inconformista, que necessita coses intenses per viure. Ell, en canvi, aparentment, té la capacitat de viure la normalitat amb una placidesa absoluta.

Aconsegueix deixar perplex el lector.

Quan vaig començar a escriure no sabia com acabaria el llibre. M’ho passo molt millor així, a més, tinc la impressió que el lector també. M’agrada anar-me sorprenent amb tot el que va passant. No sóc autora de fer grans plans i quan en faig no en respecto mai cap. El poeta i editor Jordi Cornudella una vegada em va dir que era més de tipologia poètica, perquè utilitzo el mecanisme inconscient. A La tempesta el personatge és una escriptora somnàmbula. Al matí, quan es lleva, veu el que ha escrit. És com una metàfora, necessito una espècie d’autosuficència imaginativa. Estar en una bombolla.