MINÚCIES
JORDI LLOVET

Schönberg

Schönberg / WIKIPEDIA Zoom

En la tradició de la música clàssica, sempre ha costat molt que els públics i la crítica acceptessin alguna novetat. No calia que fos la novetat que significa un compositor amb un llenguatge completament nou; n’hi havia prou que la música sonés d’una manera diferent del que la gent estava acostumada a sentir. Mozart va quedar eclipsat per molts compositors ja assentats, com Haydn i Salieri, i per d’altres que avui considerem uns patates.

Un cas diferent és el de compositors, com he dit, radicalment nous; per exemple, Schönberg, que, considerant gastat el codi tonal que anava de Bach fins a Brahms i Mahler (amb certes innovacions), va “inventar-se” un codi harmònic i tonal completament revolucionari, com després va escaure als compositors de l’anomenat Segon Cercle de Viena.

De la mateixa manera que l’estrena de la Consagració de la primavera, de Stravinsky, va provocar un daltabaix a París, l’any 1913, així la música de Schönberg, en especial entre la crítica anglesa i nord-americana, va despertar uns comentaris que avui ens semblen grollers, injustos i exagerats. És cert que era una música per a la qual es necessitaven, com qui diu, unes orelles noves; però no n’hi havia per fer els escarafalls que llegireu a continuació.

Al diari Signale, de Berlín, el 29 de maig de 1907, un crític afirmava: “Schönberg és un dels radicals; en la seva música la cacofonia s’eleva a categoria de llei [...] Al cap i a la fi, hi ha una estètica de l’horrorós”. Al mateix diari, l’11 de gener de 1911, es llegia: “El concert va ser particularment interessant per les Tres peces per a piano, op. 11 d’Arnold Schönberg. Hi veig una dissolució completa de tot el que fins ara ha estat considerat com a art musical. És possible que la música del futur sigui així, però no en puc copsar la bellesa”. Al Musical Courier, de Nova York, el 6 de novembre de 1912, s’hi trobava: “Pot ser que Schönberg estigui com una cabra o que sigui un estafador summament llest que, pel que es veu, ha decidit cridar l’atenció costi el que costi. El seu Pierrot lunaire és el darrer crit en cacofonia i anarquia musical. Pot ser considerat d’interès històric, ja que representa un punt d’inflexió; però és improbable que la musa, indignada, pugui suportar més coses d’aquest estil”. El fet és que ara el sistema musical de Schönberg ja no ens indigna. I un altre fet és que la música de la “tradició clàssica” -vull dir de Monteverdi o Bach fins a Schönberg i els seus deixebles- ja no té gaire rol en la sociologia de la recepció musical. Tota aquella gran música ha acabat sent substituïda per la música rock, pop, electrònica, heavy metal i qui sap quantes coses més. Ha anat així, i no s’hi pot fer gran cosa.