XAVIER CERVANTES

Sàtira del tresorer del partit dels que tallen el bacallà

En temps convulsos, la crítica sofisticada perd efectivitat. En canvi, la sàtira, fins i tot una de tan blanca com la que fa anys i panys que exercita Francisco Ibáñez, és molt eloqüent. “Parlo del tresorer del Partit Papil·lar, dels que manen, dels que tallen el bacallà”, crida el Súper quan encarrega una nova missió a Mortadel·lo i Filemó. L’objectiu és detenir un tresorer que es vesteix com Bárcenas, que es pentina com Bárcenas i que actua com Bárcenas. Però Ibánez ni es molesta a inventar un nom: és el tresorer, gairebé una figura mítica que encarna totes les misèries morals d’aquest temps de misèria política. En les primeres vuit pàgines (i sobretot en l’última del còmic), el creador de Mortadel·lo i Filemó concentra una divertida radiografia de la corrupció, i de la seva cosina germana, la impunitat.

Lògicament, per arribar a l’última i desencantada pàgina cal encadenar gags visuals i lingüístics, que aquesta vegada tenen un toc d’humor que connecta amb el d’Azcona i Berlanga, amb personatges empobrits per la crisi que persegueixen tant el tresorer com els còmplices de la barbàrie econòmica. I atenció, perquè Ibáñez fins i tot imagina una justícia... impossible.