L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Sant Jordi, ‘viva el tronío’!

‘OS RECIBIMOS, AMERICANOS...’

Fa gràcia. Saben en què es nota que Sant Jordi ja és a la cantonada? Doncs que hi ha més escriptors espanyols i en castellà que mai presents als nostres mitjans de comunicació, tant públics com privats. Com cada any, les editorials posen a punt les seves novetats i les estratègies de venda corresponents. També, com cada any, dissortadament, ja fa dies que hem començat a assistir a la claudicació papanates dels nostres mitjans de comunicació pel que fa a la presència de la literatura castellana. Una editorial catalana que publica en català ha de lluitar molt perquè els mitjans de casa tractin amb la normalitat que correspon la difusió, per exemple, d’un guanyador del premi Sant Jordi. La mateixa editorial, si també publica en castellà i té entre les seves novetats un escriptor més o menys famós d’àmbit espanyol, no tindrà cap problema perquè surti en els programes de més audiència, als magazins dels matins o de la tarda.

‘CON ALEGRÍA!’

Per posar un exemple, Almudena Grandes publica novel·la i la seva editorial sap que, automàticament, Els matins de TV3 li donarà una entrevista a fons i una rellevància d’acord amb la importància d’aquesta escriptora. El mateix cas de Vázquez-Figueroa, pocs dies més tard. I no són -ni seran- els únics, ni aquí ni a d’altres cadenes importants. No es tracta de fer una televisió provinciana, que és el que els responsables d’aquests programes afirmen quan se’ls retreu aquest fet evident. Només demanem un tracte d’igualtat, en quantitat i en qualitat. No reclamem privilegis, ni diem que els autors espanyols (els autors catalans que escriuen en castellà tenen el mateix problema que els que escrivim en català) no hagin de tenir l’atenció que es mereixen.

Si les ràdios i les televisions catalanes volen treure aquests autors que els treguin, però aleshores que facin el mateix amb els escriptors de casa. I sobretot amb el mateix respecte i admiració. Perquè si no, resulta que entrem en una veneració, aquesta sí, provinciana, de l’ star system cultural i literari espanyol. Per entendre’ns, aquest tractament vergonyós dels nostres autors fa que els altres semblin “més famosos i més interessants”. I encara que siguem un país petit, poruc i sovint mesquí amb els nostres, hem de saber valorar i, sobretot, potenciar popularment sense complexos la nostra literatura. I fer-ho cap a una societat que no llegeix gaire, que sovint només compra un llibre a l’any, el de Sant Jordi, i acaba veient millor o més important una literatura determinada perquè surt més a la tele o a la ràdio. Rebutgem l’empetitiment mental que significaria una tele o una ràdio nacionals que només es miressin el melic. Per això ja hi ha les emissores locals. Però també rebutgem els punts de vista restrictius, adreçats a evitar una suposada pèrdua d’audiència si treus un català. És un peix que es mossega la cua. No pots ser famós ni tenir glamur si els mitjans no s’hi posen. No es pot crear un imaginari col·lectiu determinat sense invertir-hi una mica d’energia, ganes, respecte i hores de pantalla. Va així, això.