L’Empordà és terra d’arrels tossudes i sòlides. La salvatgia de la tramuntana i l’empremta de la ruralitat tenen poca cosa a veure amb la Gala, la dona novaiorquesa i cosmopolita que alimenta el motor de La terra de les dones (Rosa dels Vents / Suma de Letras), la segona novel·la de Sandra Barneda (Barcelona, 1975). Però una herència sucosa crida la Gala cap a l’altra banda de l’Atlàntic, i la protagonista no s’ho pensa dues vegades a l’hora de fer les maletes i enfilar amb les seves dues filles fins a la Muga, un poblet a prop de Peralada.
Com ja passava en el seu primer llibre, Reír al viento -que Suma de Letras va publicar el 2013, i del qual es van vendre gairebé 100.000 exemplars-, els personatges de Barneda experimenten un viatge transformador que els canviarà les vides de dalt a baix. “A vegades, per entendre’s a un mateix cal furgar en el passat”, explica l’autora durant la presentació del llibre al Museu del Castell de Peralada. A l’hora d’ubicar els escenaris, Barneda s’ha inspirat en Vilanova de la Muga, on va viure diverses temporades durant la infantesa. Un cop superat el xoc cultural inicial, la protagonista desfarà secrets familiars i descobrirà que els seus orígens estan més arrelats a la Muga del que li havien fet creure. De fet, malgrat que el llibre no és autobiogràfic, Barneda admet que l’ha escrit “guiada pels seus avantpassats” i que ha procurat dibuixar la vila empordanesa com “aquell lloc en què tots ens sentim a casa i que ens transmet pau”.
El poder del matriarcat
Si era el vent el que embolcallava la seva primera novel·la, ara és la terra la que exerceix d’eix vertebrador d’aquesta segona obra, que anirà seguida de dues més basades en l’aigua i el foc. A La terra de les dones, les feines del camp, el contacte amb la natura i les corredisses entre estables vesteixen una història impregnada, sobretot, per la feminitat. Malgrat que els homes treuen el cap al llarg del llibre, qui remena les cireres a la Muga són vuit àvies arrugades, però prou en forma per conduir tractors i enfilar-se als arbres. “Elles són les guardianes de les tradicions, les grans solidàries”, assenyala Barneda, que amb aquests personatges ha volgut “retre un homenatge a la mare terra i al matriarcat”. Les àvies formen un cercle màgic ancestral que les uneix emocionalment i que serveix a l’autora per empènyer les dones lectores “a recuperar el seu poder i la seva essència femenina”, alhora que posa sobre la taula el valor de la gent gran. Precisament, la distància amb la superficialitat de Nova York i el contacte amb aquestes dones seran els elements catalitzadors que impulsaran la Gala a reorientar el seu futur i a enfrontar-se a un marit dominant i prepotent.
Tocar de peus a terra
Una aura d’espiritualitat acompanya la novel·la, que transcorre durant les festes de Nadal i adopta un cert aire de conte. Segons Barneda, es tracta d’una història “més costumista” que la primera i “feta a foc lent”, malgrat que incorpora alguns tocs d’intriga, com ara un misteri al voltant d’un quadre antic. La relació tempestuosa entre la Gala i la Kate, la seva filla preadolescent, també marca alguns cataclismes de l’obra, que mostra la Muga des de perspectives diferents. En un paisatge de conte de fades, la visió de la Kate -que odia el poble i només pensa a marxar-ne- ha permès a l’autora “tocar de peus a terra”, ja que “no tot podia ser idíl·lic”, afirma. Tot plegat es complementa amb petites històries d’amor entre els diferents personatges, un component que Barneda no ha volgut eludir perquè “és la benzina de l’ànima”.
La terra de les dones està escrita originalment en castellà per arribar “a un públic més ampli”. Tot i això, el llibre juga amb el català, l’anglès i el francès amb la intenció que “el lector sigui més pròxim a l’atmosfera de la novel·la”. En castellà se n’han llançat 38.000 exemplars, mentre que en català se n’han publicat 8.000. Per Barneda, el procés de creació ha sigut “guaridor” i li ha suposat “connectar amb el propi inconscient”. També ha pogut “volar cap a mons imaginaris” on li agradaria viure. Considera que ha trobat “l’equilibri perfecte” entre la introspecció lligada a l’escriptura i el vessant més públic que li demana la seva feina com a presentadora de televisió.
