MINÚCIES
JORDI LLOVET

Samuel Johnson

Samuel Johnson / WIKIPEDIA Zoom

Conegut també, universalment, com aDoctor Johnson, aquest home de lletres anglès (1709-1794) ha passat a la posteritat gràcies a una de les millors biografies que s’han escrit mai sobre algú, la de James Boswell (Acantilado, 2007), però més encara per la seva abundosa incursió en els terrenys de la lexicografia -va ser el primer redactor d’un diccionari seriós de la llengua anglesa, com va ser-ho Pompeu Fabra de la catalana-, de la crítica literària o de l’edició del més gran autor de la tradició anglesa, Shakespeare. També és considerat el més bon conversador (i conservador) d’Anglaterra, país en què l’art de conversar sempre ha gaudit de gran prestigi, com a Catalunya abans de la Guerra Civil; ara, per desgràcia, ja no. Els whatsapps no donen per tant.

Però la nostra secció és de minúcies. Ve, doncs, a tomb, el que va escriure Johnson sobre l’educació dels nens -una qüestió que ha generat més bibliografia a la Gran Bretanya que enlloc del món, i d’aquí que tinguin tan sòlides institucions pedagògiques-. Encara és viva a la nostra memòria la mort d’un professor de primària en mans d’un noi de tretze anys en un institut de Barcelona. Ningú pot creure, a aquestes altures, que el fet sigui fruit d’una pertorbació psicològica de la criatura: més aviat és una mostra extrema de la crisi de l’autoritat en l’àmbit escolar.

Samuel Johnson era d’una època en què el càstig físic era una cosa del dia a dia a les escoles i a casa: de fet, els anglesos no van prohibir-lo fins fa pocs anys. Per això va dir, segons Boswell: “De llarg, m’estimaria que la vara fos motiu de temor general -perquè els nens es comportessin com cal-, que no pas dir-los: si actues de tal o de tal manera, els papàs t’estimaran més que als teus germans i germanes... El nen tem els assots, i per això compleix amb els seus deures”. I, una vegada que va veure com eren de disciplinades unes noies del comtat de Lincoln, va recordar un vers de Shakespeare: “Vara [el dramaturg escriu “espasa”, a Enric VI, II.IV], t’honoraré per aquesta bona tasca”.

Un servidor no és partidari, en absolut, de la violència física sota cap variant que es pugui imaginar. Només volia insinuar que, si no podem fer servir les xurriaques a les escoles, ni posar els nens de cara a la paret amb una Bíblia a cada mà i els braços en creu, llavors alguna cosa haurem d’inventar perquè els nens no assassinin els seus mestres, ni se’n riguin, ni els insultin, ni els tirin boles de paper. Potser convé una cosa tan senzilla com fer entendre a les famílies i a la societat que la disciplina escolar no és cap minúcia.