SIMONA ŠKRABEC

Saltar al buit, sense cap xarxa

“Que no ens coneguem personalment no vol pas dir, ben mirat, gran cosa”, escriu el maig del 1977 Martí i Pol a Vinyoli. Un any després, Vinyoli és ingressat per trombosi cerebral i mai més recuperarà la salut del tot. Però Martí i Pol passa de puntetes per aquesta circumstància i simplement escriu, una vegada i una altra, a l’adreça de l’amic sense esperar cap resposta... Envia cinc cartes abans de rebre la primera de Vinyoli. El volum Barcelona / Roda de Ter és, de fet, un enfilall de salts al buit semblants a aquesta primera indagació. La complicitat que comparteixen els dos poetes no té res a veure amb l’anecdotari de les vides, que transcorren per uns camins perfectament paral·lels. Són còmplices perquè la vida els havia expulsat de la felicitat fàcil i els ha deixat un sol àmbit on s’ho juguen tot, la poesia.

El pas del temps ha afavorit Vinyoli i segurament no Martí i Pol. El primer va ser negligit durant dècades, però ara despunta com una veu irrepetible. Martí i Pol, en canvi, va tenir el rar do de ser comprès immediatament i ara ens sembla segons com que sobre els seus versos ja ha estat tot dit i que no cal tornar-hi gaire sovint. Aquest recull és una bona prova de la falsedat d’aquesta distinció entre un poeta profund i l’altre només comunicatiu.

Vinyoli i Martí i Pol dialoguen amb un compromís mutu que fa literalment estremir. En aquestes notes disperses, escrites sense cap regularitat, sense ni tan sols necessitat que l’altre t’escolti a l’instant, batega la capacitat d’entesa entre els que viuen al caire del precipici sense cap xarxa. Per aquestes dues plomes són supèrflues les motivacions quotidianes. Són homes que miren la mort de cara. I és immensa la seva grandesa, la necessitat d’escapar d’aquella “tranquil·litat castradora” que tots dos temen amb horror.

Han aconseguit transformar la mort en un simple tràmit inevitable per lluitar, en canvi, amb totes les forces perquè no els atrapi aquella altra mort, la mort que tants altres hem d’admetre en el nostre còmode dia a dia, la mort per l’abandonament dels projectes, la mort per la desil·lusió. Ells dos mai no han sigut vençuts en les batalles de poca volada. La sàvia rutina guanyada a pols pel poeta de Roda de Ter xoca contra el sospir de Vinyoli (“No m’he sabut organitzar gens bé la vida”). Tots els excessos, les nits en blanc, les inquietuds i les obsessions d’un es converteixen en la vida de l’altre en un equilibri aparentment dòcil. La poesia, altra vegada, demostra aquí la capacitat d’unir els contraris i obrir l’espai on es pot ser amic inseparable d’algú que pràcticament no has vist mai.