MINÚCIES

‘Elektra’

‘Elektra’ / A. BOFILL / LICEU Zoom

Ara corre al Liceu una estupenda posada en escena d’una de les primeres òperes de Richard Strauss (1864-1949), Elektra, basada en diverses tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, els grans tràgics del segle V aC. Com en el cas de Salomé, la seva primera òpera important, Strauss recorria a la mitologia de Grècia o d’Israel, mogut, possiblement, pel prestigi que l’envoltava gràcies a l’historicisme i l’arqueologia. Si Salomé ja havia estat una òpera “revolucionària” per a l’època, Elektra semblava portar al límit la gosadia de Strauss, per molt que el públic hagués llegit o hagués vist la història d’aquesta dona, filla d’Agamèmnon i de Clitemnestra, que instiga el seu germà, Orestes, a assassinar la pròpia mare i el seu amant, Egist, tots dos assassins, al seu torn, d’Agamèmnon.

No és cap òpera fàcil, ni de bon tros, com tampoc no ho havia estat l’esmentada Salomé, de música potser més fàcil de pair. Però Strauss va adonar-se de seguida que aquesta mena de brutals partitures escèniques no eren del gust del públic burgès de l’Europa Central del seu temps - Elektra (1909) es va estrenar a Dresden, igual que Salomé -, i no va trigar a rectificar en bona mesura la seva música, i en màxima mesura els arguments de les seves obres per a l’escena. Si les dues obres que hem citat estaven compostes a partir d’episodis esgarrifosos de la mitologia antiga, una bona colla de les òperes més vieneses que després donarien tanta fama a Strauss van partir d’arguments forjats per un dels més grans homes de teatre del fin-de-siècle vienès, el refinat Hugo von Hofmannsthal. És el cas d’El cavaller de la rosa -absolutament recomanable per als amants de Les noces de Fígaro, de Mozart, la qual glossa en certa manera- o d’ Ariadna a Naxos, que narra el mite d’aquesta noia abandonada per Teseu a l’illa de Naxos entreteixit amb una comèdia d’arlequins a la italiana: la suma de comèdia i tragèdia converteix aquesta Ariadna en una de les obres més genials de la història de l’òpera. Strauss estava tan orgullós d’ El cavaller de la rosa, i l’obra l’havia fet tan immensament conegut a tot Europa (i ric) que, durant l’entrada dels aliats en terres alemanyes al final de la guerra, quan uns oficials americans van passar per la seva casa de Garmisch-Partenkirchen per dir-li que havien de manllevar-l’hi per convertir-la en un lloc d’ús militar, el músic va exclamar -encara amb bata, de bon matí, avisat per un majordom-: “Això és impensable, senyors. Jo sóc el compositor d’ El cavaller de la rosa ”. No va servir de res. Va ser l’únic destorb, passatger, que li va comportar haver fet els ulls grossos, haver col·laborat fins i tot, amb el règim de Hitler.