JOAQUIM ARMENGOL

Roth i Zweig: moments estel·lars d’una gran amistat

ser amigo mío es funesto joseph roth & Stefan zweig acantilado Trad. joan fontcuberta i eduardo gil 432 pàg. / 25 €

Roth i Zweig: moments estel·lars d’una gran amistat / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

Fa uns anys, Quaderns Crema i Acantilado van retornar el valor a la literatura de Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petròpolis, 1942) reeditant i posant al dia les seves obres, algunes tan importants i meravelloses com El món d’ahir o Moments estel·lars de la humanitat. El cas de Joseph Roth (Brody, 1894 - París, 1939) és diferent, sempre ha comptat amb la fidelitat d’alguns lectors afins i el bon judici d’editors per tenir-lo en el seu catàleg. Encara podem trobar molts llibres seus, alguns tan extraordinaris com La marxa Radetzky, Job o La llegenda del sant bevedor. L’any 2009 Acantilado va publicar Cartas (1911-1939), un volum amb tota la correspondència de Joseph Roth, en el qual hi ha, naturalment, les cartes amb Stefan Zweig. Ara s’ha publicat Joseph Roth & Stefan Zweig. Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), i ens podríem preguntar: per què extreure i editar per separat el carteig que van mantenir Roth i Zweig? Sens dubte que per necessitat i per interès, pel gran valor intel·lectual d’aquests grandíssims escriptors i, sobretot, per recuperar el sentit enter d’aquesta amistat única i autèntica, força desvirtuada i dispersa dins el muntant de l’altre volum.

Cal dir que el llibre és completíssim: conté 184 cartes i postals enviades per Roth a Zweig (també algun fragment, dues cartes i un telegrama a la primera muller de Zweig, Friderike) i 45 cartes i postals de Zweig a Roth. Però, a més, hi ha una nota dels editors alemanys, un extens i documentat epíleg a càrrec de Heinz Lunzer i encara un formidable apèndix dels comentaris sobre Joseph Roth existents en la correspondència que mantenia Zweig amb altres personalitats.

Un nòmada i un home benestant

El primer que sobta a Ser amigo mío es funesto és l’evident desproporció en les cartes conservades entre l’un i l’altre. Una desproporció que es comprèn i s’explica, a mesura que s’avança en la lectura, per les circumstàncies que van rodejar la vida d’ambdós escriptors. Joseph Roth detestava la vida familiar, diguem que havia pres la sendera de fer una vida ambulant, i mai va tenir casa pròpia. Vivia en hotels, i canviava sovint de residència i ciutats. És cert que això tenia molt a veure amb la feina de reporter de viatges i periodista, però la veritat és que entre un viatge i un altre també preferia allotjar-se en hotels. Una llàstima. Quantes cartes no deuen ser encara en tavernes i hotels, perdudes, oblidades, plenes de pols i greix? Zweig, en canvi, tot i viatjar moltíssim, va viure en una casassa prop de Salzburg fins al 1934; després, ja exiliat, en va tenir a Londres, als EUA i, finalment, al Brasil. És fascinant veure i seguir la relació que van mantenir dos éssers literaris tan propers i tan oposats: l’un d’origen humil, alcohòlic i pobre; l’altre de família benestant, famós i ric. Ambdós jueus, cultes, intel·ligents, amb un talent literari connatural, distint i distingit.

Dos autors forçats a fugir

Els anys en què Roth i Zweig van escriure’s van estar marcats per grans crisis econòmiques i polítiques, una època convulsa en què el nacionalsocialisme amenaçava la tradició i la cultura humanística europees, la democràcia. Unes circumstàncies que van canviar radicalment les seves vides i que, de fet, causarien la seva mort. Tant Roth com Zweig creien en una cultura europea supranacional, no nacionalista, tolerant i multiètnica, i per contra és van veure amenaçats i forçats a fugir, a emigrar.

El que és interessant són les actituds distintes davant d’aquests fets terribles. Roth era combatiu, furibund, inflexible, amb una punta àcida i un tombant visionari, s’implicava directament en els fets expressant la seva fúria crítica a través de la premsa. Zweig, en canvi, era un intel·lectual més pausat i ingenu, un escriptor que pretenia influir i ser comprès a través de les seves obres literàries, sense fer manifestacions públiques.