MINÚCIES
JORDI LLOVET

Robinson

Robinson / WIKIPEDIA Zoom

Daniel Defoe (1661-1731) és considerat el pare de la novel·la anglesa moderna, de la mateixa manera que Cervantes ho és de la novel·la espanyola i de totes les que van venir després. És molt possible que Defoe llegís El Quixot de 1605, perquè Shelton el va traduir a l’anglès l’any 1612. Això a banda, per escriure Robinson Crusoe tampoc no calia que el seu autor hagués llegit abans cap altra cosa. El mèrit de Cervantes resideix en la capacitat de barrejar realitat i ficció d’una manera com mai no s’havia fet abans, però el mèrit de Defoe resideix en la mateixa cosa: perquè, igual com Cervantes es va inspirar a mitges en els antics herois de les novel·les de cavalleria i a mitges en la realitat de l’Espanya del seu temps, Defoe va barrejar la realitat d’un nàufrag abandonat en una illa deserta amb la ficció d’un heroi ideal, és a dir, el que és capaç de sobreviure, gairebé sense eines ni menjar -però amb la Bíblia, no se n’oblidi- en un lloc remot, en principi inhabitat.

Cervantes no s’ho va inventar tot a la seva novel·la gran, ni va fer-ho Defoe: el mariner Alexander Selkirk (1672-1721) es va enrolar l’any 1704 en un vaixell anomenat Five ports com a contramestre. Selkirk va encapçalar una protesta “espartaquista” a bord del vaixell, a causa de les condicions de vida que hi havia. El capità del vaixell, un tal Strading, va castigar aquest acte d’indisciplina de la manera que solia fer-se en aquests casos: abandonant el mariner en una illa deserta de l’oceà Pacífic, amb molt poques provisions. L’illa es deia, llavors, Juan Fernández, i ara, com era previsible, s’anomena Robinson Crusoe: surt als mapes. El mariner abandonat va sobreviure gairebé de miracle durant cinc anys, al cap dels quals un vaixell de pas, comandat per Woodes Rogers, va rescatar-lo en veure senyals del desgraciat. L’any 1711, Selkirk va tornar a Anglaterra i va explicar la seva aventura pertot, amb gran admiració dels auditoris. És més que probable que Defoe conegués la narració de les peripècies del mariner, i degué semblar-li que eren matèria més que suficient per fer-ne una novel·la: com a Cervantes, hi havia una part natural i una part sobrenatural, les dues entrellaçades. L’escriptor castellà va fer que tota la novel·la fos dominada pel contrast irònic, satíric fins i tot, entre un antic model d’heroi i la vida moderna: es tracta del triomf de la vida de cada dia enfront dels ideals cavallerescos. Per contra, Defoe va voler que a les aventures de Robinson hi contrastessin la contingència real de la naturalesa amb un ideal de vida, molt protestant, en què l’esforç, el treball i la Bíblia ho poden tot contra l’adversitat.