Llegim 14/05/2016

Robar l’èpica

i
Marina Espasa
2 min
Robar l’èpica

El segon recull de contes de Joan Todó (la Sénia, 1977) és el resultat d’una sèrie d’encàrrecs que l’autor s’ha pres seriosament. Al text que clou i justifica el llibre s’admira de la capacitat de Johann Sebastian Bach per compondre obres mestres per encàrrec de les esglésies de Leipzig. S’inclina, doncs, per la teoria que els constrenyiments estimulen l’artista en lloc de limitar-lo. Excepte un parell de relats breus que potser no havien de passar el tall ( Una carta i Dormir ), la majoria són molt sòlids i alguns, esplèndids, fets a partir d’una sàvia combinació de bon ritme narratiu i precisió estilística que dóna petits grans moments de revelació literària: la fugida de pare i fill “rient com xiquets” del taller familiar que acaben d’incendiar, la truita perfecta que es fa el lladre que irromp de nit en una casa, l’angoixa d’una mare soltera per la desaparició de la filla. O l’habilíssim Un bitllet de vint euros, publicat fa un parell d’anys a la secció d’Economia de l’ARA, i que és un retrat perfecte d’una nit qualsevol a Barcelona.

La majoria de protagonistes dels contes són personatges solitaris, que se senten estrangers i sobretot aliens a un món que avança només per a uns quants privilegiats. Són lladres, com ho és l’escriptor, que roba temps i vides alienes, i haurien de ser justiciers i voler capgirar el món i combatre les injustícies, però, en un món sense èpica, només volen tenir una casa en una urbanització i una dona a qui estimar. Una vegada, a Salou, van conèixer una sirena, però potser va ser una broma: l’adolescència és un to mític que no tornarà.

Un cuc mort

El millor relat -i potser el que concentra més característiques del món todonià- és Les raons : un noi viatja en tren i llegeix un conte que també es diu Les raons sobre un milionari i un lladre que intenta demostrar-li qui dels dos és l’autèntic criminal. El tren s’atura i queda a la via “com un cuc mort”, sense ningú a la cabina. A mesura que l’ambient es va enrarint, el conte adopta un to lleugerament fantàstic, però de seguida intuïm que les flames que ballen als rostres dels passatgers que han cremat trossos de vagó per escalfar-se no duraran gaire, ni serviran per encendre’ls la ira que els faria reaccionar. “Els diners són mentida”, diu un vell que canta àries d’òpera a l’andana. ¿Els sona? Cap altre passatger duu un llibre a la bossa: només el protagonista està disposat a llegir el món crepuscular i sense rastre d’èpica amb què s’ha trobat.

stats