MINÚCIES
JORDI LLOVET

Richter

Richter / WIKIPEDIA Zoom

L’editorial Acantilado publica la setmana que ve un llibre important -i sobretot excepcional, perquè hi ha molt poca bibliografia sobre aquest intèrpret- sobre el pianista ucraïnès Sviatoslav Richter (1915-1997), Por el camino de Richter, traduït per Joaquín Fernández-Valdés. Molta gent el considera el pianista més gran del segle XX; d’altres triarien Michelangelo Benedetti, d’altres Clara Haskil, d’altres Daniel Barenboim, etcètera. Cadascú per on l’enfila. El que és cert és que molt pocs pianistes del segle passat van tenir un repertori tan extens com ell -des de Bach fins a autors tonals, atonals i dodecafònics contemporanis seus-, que, poc abans de morir, encara es va posar a estudiar les Cinc peces per a piano, D. 459, de Schubert, que molts pianistes saben de cor des de jovenets, perquè mai no les havia estudiades a fons.

No tenia una gran memòria o, més ben dit, tenia por de perdre l’oremus en ple concert, de manera que gairebé sempre -com vam comprovar en diverses ocasions a Barcelona- tocava amb la partitura davant els ulls, amb tots els llums de la sala apagats i una làmpara petita, d’aquelles que es poden tenir en una tauleta de nit, il·luminant les notes. Era gegantí, com tants ucraïnesos, pacífic, modest, amable amb eixutesa, i tímid, molt tímid, a causa de la seva condició de gai, que en territori soviètic, encara avui dia, resulta una cosa perillosa i mal vista.

Sabedor d’aquestes singularitats del pianista, Josep Maria Prat, director d’Ibercàmera, em va demanar l’any 1990, en ocasió d’una gira de Richter a llocs menuts per tota la Península, que li busqués un “passador de pàgina”. Vaig posar un anunci al Conservatori Municipal i es van presentar en un local, per al càsting corresponent, una dotzena de candidats, tots nois, per fer la vida més feliç al senyor Richter: l’anunci no enganyava. Entre ells vaig conèixer un noi de qui he oblidat el nom, estudiant de piano, que va resultar el candidat més adequat per a la tasca: respectuós, no gaire alt, d’aspecte agradable i heterosexual. Això últim no importava gaire, perquè Richter, igual que Freud, considerava que això del sexe és per a persones de menys de 40 anys. La gira va anar de meravella, i el noi del conservatori i Richter es van fer amics. Cap estudiant com aquell no deu haver acompanyat mai un pianista tan gran, durant setmanes, mentre estudiava i quan interpretava en públic. Vaig pensar que aquesta feina de cercador de passa-pàgines seria un ofici al qual podia dedicar-me professionalment. Per desgràcia, l’experiència no es va repetir: és cosa de prestigi tocar les peces per a piano de memòria. Però l’estudiant segur que no oblidarà mai aquell gegant amable.