Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

Ricard Salvat, llums i ombres

Ressenya de 'Diaris (1962-1968)', de Ricard Salvat, un llibre de Publicacions de la Universitat de Barcelona

Ricard Salvat, Llums i ombres / EMILIO NARANJO / EFE Zoom

Llegir els Diaris (1962-1968) de Ricard Salvat (Tortosa, 1934 - Barcelona, 2009) és fascinant, però cal llegir-los atentament per no caure en la pura hagiografia. Quan examinem la figura humana de Salvat surten un munt de qüestions incòmodes. Algunes respostes, però, les podem intuir escrutant bé els Diaris.

Qui era i com era Salvat? Fou un escriptor, un intel·lectual, un teòric i teatròleg de primera? Un bon director i dramaturg? Si era així, per què no va assolir el prestigi i la consolidació que mereixia? Per què no esdevé, en el seu moment, una mena de Peter Brook català? El seu victimisme era justificat? Era digne d’un lloc a la universitat? El fet és que amics i detractors ho són sempre de manera radical. Tanmateix, si alguna cosa sorgeix en parlar de Salvat és la seva rellevància i l’ambigüitat del personatge mitològic.

El primer que evidencia la lectura és un colossal individualisme, també una inesgotable passió que el va portar a voltar per Europa i Cuba. Les seves coneixences van ser de primer ordre: Ehrenburg, Akhmàtova, Sartre, Neruda, Lezama Lima, Russell, Goytisolo, Semprún, Pasolini, Brook... ¿Però eren realment amistats o meres coneixences? Caldria llegir la correspondència per esbrinar-ho. En tot cas, penso que tenia un do per relacionar-se amb figures polítiques i del món de la cultura fora del país, i que funcionava una mica com un xuclador intel·lectual que s’interessava per tot. Però a Catalunya això no és així. Aquesta és una de les estranyes contradiccions. La seva relació amb la gent sembla més tibada i no pas d’igual a igual, exceptuant l’Espriu, un cas a banda. Amb Espriu hi ha una relació propera, respectuosa i d’admiració mútua, tot i que en un moment donat confessa que no li agrada. És molt interessant seguir aquesta relació, a través de les escenificacions teatrals i les cartes. Què va passar, però, amb M.A. Capmany? Van viure una relació de treball intensa i molt propera, crec que molts muntatges devien ser, en gran mesura, responsabilitat d’ella; però resulta que de cop la Capmany desapareix dels Diaris, i Salvat ja no en parla més, just quan anuncia que es casa. Diria que el món de les relacions personals no era el seu fort; però els Diaris van molt més enllà, i en aquest sentit és d’un gran interès el Salvat crític: ho ressenya tot, pel·lícules, obres de teatre, notícies, llibres, i ho fa de manera breu, precisa, admirablement bé. En aquest aspecte tenim un recorregut cultural de primera que dóna una idea de la vida artística, tan precària, en la Catalunya de la dècada dels 60.

Aire revitalitzador

Quin mèrit té Salvat? Com a director és indubtable que en té. Als anys 60 va portar d’Europa un aire revitalitzador que convenia moltíssim en aquella Catalunya franquista. Però també és un mèrit relatiu, si pensem que no hi havia ningú més i, per tant, ningú feia res semblant en teatre. Aviat es va quedar estancat en aquesta idea brechtiana del teatre èpic. Com a teòric era un gran compilador d’informació, però no em sembla un home d’idees, segons es dedueix dels textos teòrics.

A nivell polític podríem preguntar-nos si va treballar en connivència amb el franquisme. Un home d’esquerres com ell (PSUC?) seria nomenat director del Teatro Nacional el 1970, i més tard dirigiria el Festival Internacional de Teatre de Sitges; però també va crear l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i va dirigir l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat.

Els Diaris són un document de primera magnitud i de gran valor per entendre la cultura, la societat i el teatre a Catalunya dels anys 60 en amunt, un monumental i fabulós testimoniatge que acabarà tenint, si la Universitat de Barcelona troba finançament, entre deu i dotze volums, uns papers que glossen tota l’activitat dietarista de Ricard Salvat, del 1962 al 2009, any de la seva mort. Salvat és un personatge incòmode i difícil d’esbossar, un home ple de llums i ombres, però també imprescindible i necessari de conèixer.