L’ESCUMA DE LES LLETRES

Revisitem l’horror

Com una mena de condemna infinita, en remolí, no paren d’arribar publicacions relacionades amb el terror de l’univers concentracionari. La raó no respon només a la fascinació pel món apocalíptic muntat pels nazis durant el temps que hi van ser, sinó que, a hores d’ara, la cosa va enllà, força enllà. Sembla com una mena de necessitat de depuració, d’expiació contínua d’un moment i d’una època. La literatura dels camps ens demostra que tot el que se’n digui és hipnòtic, quan no anestèsic. És massa. Els nazis no van tenir temps d’optimitzar el seu ball de la mort, als camps. Si haguessin guanyat, haurien trobat el millor sistema. De fet, actuaven com si la victòria fos un cosa lògica i natural.

Només així s’entén que la lògica macabra nazi, posats a gestionar la logística de milers de cadàvers, pensés que almenys se’n tragués el màxim rendiment: recuperació de peces bucals d’or, emmagatzematge de tones de cabells o de sabates per reutilitzar, aprofitament de greix corporal per fer-ne sabó, etc. Era lògic. Aspectes purament anecdòtics com ara pantalles de llums fetes de pell humana, petaques per a tabac fetes amb pits de dona, reducció de caps per fer-los servir de pes o per a decoració, haurien passat a ser normals i produïts en sèrie si els nazis haguessin guanyat la guerra. Les victòries són importants: la història l’escriuen els vencedors. Els nazis pensaven que guanyarien. D’aquí la freda lògica del terror apocalíptic fins al 1942. Després, els intents d’esborrar l’inesborrable.

Els primers a descobrir l’horror

Aquí situem el nou llibre 1945. Cómo el mundo descubrió el terror (Taurus, 2016), d’Annette Wieviorka, especialista en la qüestió de l’Holocaust. La novetat és que Wieviorka s’ha posat en la pell de dos corresponsals de guerra, Meyer Levin i Éric Schwab, que van acompanyar les tropes nord-americanes en el procés d’anar alliberant els camps. Eren els primers a arribar-hi i a descobrir la magnitud d’aquella tragèdia. Un detall: expliquen que encara no havia passat gaire temps i els camps ja es veien envaïts per altres periodistes, que es ficaven per tot arreu amb la intenció d’aconseguir la “millor” foto horrorosa, sense respecte pels morts, ni pels vius, o pels premorts. No sembla que hàgim millorat gaire, en aquest sentit.