L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Revisitar la guerra i la postguerra

ESQUELETS A L’ARMARI

Totes les guerres deixen ferides sense tancar. Passen els anys i, tot i això, els esquelets que al seu moment els governs van tancar als armaris es resisteixen a sortir. Però tard o d’hora ho fan. La ficció és un bon camí per a aquesta tasca terapèutica. I amb la distància temporal van sorgint veus interessants que donen punts de vista nous. RBA acaba de publicar la darrera novel·la de Philip Kerr, Un hombre sin aliento (dissortadament no n’hi haurà versió catalana), protagonitzada pel seu heroi, l’expolicia berlinès Bernie Gunther. Les seves històries passen abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial.

Gunther, que intenta mantenir una mínima dignitat personal enmig del règim hitlerià, és capaç de ficar-nos a l’interior de l’estructura nazi amb una naturalitat esfereïdora. Ens l’apropa i, des de les intrigues policíaques més atractives (en aquest cas, la trama se centra en les fosses de Katyn, el lloc on el 1940 els soviètics van assassinar més de 20.000 polonesos, bàsicament oficials de l’exèrcit, però també suboficials, intel·lectuals, funcionaris...), ens encomana l’horror pel règim nazi, però, alhora, el distanciament respecte a la maldat humana i l’horror de la guerra, que també esquitxa russos i aliats. Les trames de Kerr són potser una mica massa complexes, i la sort de Gunther, un punt massa excessiva (i inversemblant: aquí salva la vida com a mínim dues vegades per pura sort, en qüestió d’hores), però tenen la virtut de deixar el lector enganxat a l’argument. I en això hi té a veure la fascinació que encara provoca el règim nazi i el fet que algú com Kerr, que és anglès, s’hi passegi per dins amb aquesta autoritat.

QUE NO EREN ELS BONS, ELS ALIATS?

Ha costat molts anys, també, que les autoritats aliades hagin fet una mena de mea culpa històric i reconeguin que, en bona mesura, una part de l’immens patiment dels civils alemanys era innecessari. La narrativa també revisa aquesta qüestió, encara que sigui tard. I un bon exemple és Els dies que vindran (títol anodí triat per Edicions 62, en comptes de “Les seqüeles”, “Les conseqüències”, molt més ajustat al que vol dir el llibre), de l’autor anglès Rhidian Brook. Se situa en l’Hamburg devastat del 1946 i enfronta i encreua una sèrie de personatges dividits, en principi, per dos bàndols irreconciliables, els vencedors, representats pels britànics que ocupen aquesta zona, i els alemanys, vençuts i humiliats.

Gran descripció d’aquesta ciutat alemanya, amb els supervivents, ànimes en pena que venen -i es venen- el que calgui per un tiquet de menjar de les forces d’ocupació. Hi apareixen els infants abandonats a la seva sort sobrevivint amagats entre les ruïnes com si fossin rates. El xoc i les relacions que s’estableixen entre una família anglesa que ocupa temporalment una mansió i el seu antic propietari alemany donen lloc a un argument molt ben travat, atractiu, que toca gairebé tots els punts nous de reflexió sobre la confrontació bèl·lica; en particular, el fet de desmuntar els tòpics referits a vencedors i vençuts.