DAMIÀ ALOU

Retrat del pensador decrèpit

És curiós que els tres grans prosistes del XVIII anglès vinguin de l'arbre cervantí. Sterne va crear Tristam Shandy , un Quixot il·lustrat en què l'aventura és senzillament la pròpia vida; Swift va beure de la ironia de Cervantes fins a convertir-la en una arma carregada de mala bava; i Thomas de Quincey es va moure sempre en el gènere híbrid, oferint-nos el que probablement és el primer retrat en primera persona de l'addicció a les drogues: les Confessions d'un consumidor d'opi anglès , una obra en què el seu esperit humorístic i juganer esmorteeix la cruesa del relat.

De Quincey es considerava abans de res un filòsof, i als 13 anys parlava i escrivia el grec amb fluïdesa, i mentalment traduïa la premsa diària perquè no se li rovellés. Va ser dels primers anglesos que es van interessar per l'alemany, una llengua gairebé secreta a Anglaterra, i els seus contemporanis en destaquen la cortesia i timidesa. Va practicar sobretot l'assaig, en una època en què un assaig era una obra sàvia escrita pel delit dels lectors.

El seu coneixement de l'alemany va ser el que li va permetre escriure Els últims dies d'Immanuel Kant , basat en les memòries d'E.A. Wasianski, un dels darrers amics del filòsof que van sobreviure. He dit "escriure", però és difícil saber fins a quin punt De Quincey va traduir o es va inventar algunes de les anècdotes que apareixen en el llibre. Per curar-se en salut, va afirmar que també s'havia basat en els relats de Jachmann, Borowski i d'altres. De Quincey considerava que les biografies aparegudes fins a aquell moment "informen massa poc sobre la seva conversa i les seves opinions". Resumint: qui era la persona que s'amagava darrere Kant? El retrat que fa del filòsof s'avé amb el seu propi temperament: ens presenta un home afable, organitzat, savi, amic dels seus amics i molt sociable. Com ja podíem esperar, no s'entreté a parlar-nos de la filosofia kantiana -no és el propòsit del llibre-, i prefereix que sapiguem detalls més personals: que no li agradava que la gent mengés poc; que no suava o no duia lligacames. Els convidats als seus dinars eren escrupolosament triats perquè pogués passar una estona agradable en companyia de gent jove; com que al dormitori no hi tenia estufa, s'embolicava amb un edredó mig farcit de plomes. La complexa operació el deixava com una mòmia.

La primera vegada que vaig llegir aquest llibre, fa molts anys, vaig riure tant que vaig pensar que tot era ficció. De Quincey no és mai sarcàstic, i la tendra ironia amb què presenta la decadència del, probablement, més gran filòsof del seu temps és gairebé un missatge d'esperança: la vellesa és això, i pot destruir fins i tot la intel·ligència més elevada. Probablement el llibre és la primera descripció que es fa d'una demència senil amb tot detall: des de la pèrdua de la noció del temps, quan no comprenia que el cafè no li portessin "a l'acte", fins que va deixar de ser ell mateix, cosa que va fer exclamar a un visitant: "No és Kant el que he vist, sinó la closca de Kant!" El dia a dia de la darrera setmana és narrat amb una emoció despullada de sentimentalisme.

Aquest llibre té alguna cosa de fascinant difícil d'explicar: la seva barreja de respecte i despreocupació; el seu estil precís i alhora brillant; el record de quan els llibres s'escrivien pel plaer de llegir. Hi contribueix la traducció de Josep M. Muñoz Lloret, que reprodueix molt bé la complicada sintaxi de l'autor.