“Frena’t, Ramires. Frena’t! La civilització és neurastènica i qui sap si no apreciarà degudament el teu esforç”, diu el narrador al protagonista d’ Un trau a l’infinit, que assegura que ha descobert la quarta dimensió. El Ramires la convoca a través d’una maqueta. Com que el dia de la presentació a casa d’un amic la proposta no té èxit, decideix, com a via única de reaprofitament, vendre-la a una empresa de gasosa perquè serveixi de decorat per a un anunci. Minuciosament hàbil, Pere Calders embolica una mica més la història quan la noia que feia de model a l’anunci desapareix, xuclada per la maqueta creada pel Ramires, que prendrà un parell de decisions -d’un encert picardiós- que arrodoneixen el conte i el converteixen en una de les peces més memorables d’ Invasió subtil (1978).

Calders se situa entre l’humor enginyós i la paranoia tendra, com és el cas de la narració que titula el llibre, en què un home està convençut d’haver sopat amb un japonès, tot i tenir una aparença idèntica a la seva i compartir els mateixos hàbits alimentaris. El volum està integrat per disset peces i un últim apartat de contes breus, entre els quals hi ha Copyright : “Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci”.