L’ESCUMA DE LES LLETRES

Rescatar la traducció de l’oblit

Quan repassem les biografies d’autors com Pedrolo o Capmany sobta una mancança, o si es vol, un menyspreu per una de les tasques que tant l’un com l’altra van exercir més al llarg de la seva carrera literària, a part de la purament creativa: la traducció. Són dos casos diferents, però tant l’un com l’altre pertanyen al grup d’escriptors catalans que, per grat o per força, per necessitat o per fer país, van dedicar una bona part del seu esforç a traduir. No s’entendrien ni serien possibles catàlegs sencers de les editorials Proa i Edicions 62 sense gent com ells. En el cas de Capmany, la llista no només és llarguíssima sinó variadíssima (novel·la, teatre, assaig). Va traduir del francès i de l’italià. Fa gràcia comprovar com una bona part de les versions catalanes de les novel·les de la famosa col·lecció La Cua de Palla van ser obra de Capmany gràcies al fet que és la introductora a casa nostra de Georges Simenon i el seu inefable Maigret. Per cert, en aquesta col·lecció també hi trobem l’única obra traduïda per Capmany de l’anglès, un altre clàssic: Doble indemnització, de James M. Cain.

DE PAVESE A PROUST

Les traduccions de l’italià, tanmateix, són les més agraïdes i les més conegudes. Es parla, sobretot, de les seves versions de Pavese i Calvino, i sovint s’oblida que gràcies a ella (i a Edicions 62) vam començar a tenir en la nostra llengua autors tan difícils com Pasolini i Pratolini. O el mateix Pirandello (editat per l’Institut del Teatre). I del francès, poca broma: Capmany ens va acostar Balzac, Proust, Fournier, Sartre i Duras, sense anar més lluny. Capmany també va traduir assajos, com per exemple La història de la literatura occitana, de Robert Lafont, un llibre imprescindible per a tots els amants de la nostra llengua.

L’afany de normalitat de la nostra cultura no seria possible sense l’esforç d’autors com Maria Aurèlia Capmany i les seves prop de trenta traduccions. De vegades hi va primar més l’entusiasme que no pas l’encert, però va servir per marcar la diferència, i demostrar, als anys 60 i 70, que la cultura catalana era universal i volia ser normal. I per ser normal calia -i cal- traduir.