Reportatge
JORDI NOPCA
Barcelona

Reivindicació dels baixos fons

Club Editor recupera la impressionant i elèctrica novel·la 'Un film (3.000 metres)', de Víctor Català, ambientada a la Barcelona canallesca de la segona dècada del segle XX

Reivindicació dels baixos fons Zoom

“El formiguer de la plaça de Catalunya en diumenge, l’espessor de testes, aparentment immòbils, que omplia les Rambles a totes hores, però que ell reparava, sobretot, quan baixava de Gràcia en tramvia, eren espectacles que l’imposaven d’una manera estranya i li costava d’acostumar-s’hi com li costava d’acostumar-se també a no donar el bon dia o la bona nit als passants que es creuaven amb ell o als dependents que eixien al llindar de les botigues”. Un film (3.000 metres), de Víctor Català, que acaba de tornar a les llibreries per gentilesa de Club Editor, hauria d’enriquir la visió que actualment es té de l’escriptora empordanesa -lligada, sobretot, a l’esparverant Solitud i als sangonosos Drames rurals - i hauria de fer que aquesta novel·la ocupés, gairebé un segle després de la seva publicació, un lloc d’honor en la producció literària de l’escriptora.

És la novel·la més urbana de Català, que descriu la Barcelona de la segona dècada del segle XX amb fúria lluminosa i una prosa que llampegueja amb molt d’encert al servei d’una història encara magnètica, la de Ramon Nonat Ventura, que una nit de tramuntana irromp a casa de Maria Gallinaire i el seu marit, Jepet, per demanar-los on podria trobar els seus pares. Nonat, fill bord abandonat en un hospici a prop de Girona, recorda als desconeguts com es va convertir en aprenent de serraller. “Després de tres anys de batre ferro”, el jove esdevingué un fadrí ben lluït: “en hores vagatives” es forjava “d’agulles de fer mitja i escapcims de llautó, anells i cadenetes de rellotge que, bo i sense rellotge al capdavall, s’entravessava de butxaca a butxaca d’armilla, pel goig de veure’s l’encisadora lluïssor”. El fantasma de l’ascendència capficava fins a tal punt en Nonat Ventura que es presenta a la llar de la parella, perquè ha esbrinat que Maria Gallinaire el va recollir del carrer sent un nadó, el va fer batejar i el va portar a l’hospici. El protagonista d’ Un film (3.000 metres) intueix que la dona sap alguna cosa de la seva mare, però no aconsegueix donar-li prou confiança perquè li expliqui cap detall. Enfurismat, en Nonat fuig de la casa i, havent tornat a Girona, es convenç que l’hora del canvi ha arribat i aprofitant que en Peroi, “un cert company de la Sociedad de Cerrajeros”, s’ha decidit a instal·lar-se a Barcelona -a casa d’una tia seva- s’apunta a provar-hi sort. És a la capital catalana que en comptes d’obrir-se camí en la serralleria acabaria convertit en el lladre més famós de la ciutat, conegut amb el sobrenom del Senyoret.

Narrar la “selva verge de la vida”

L’autora ja explicava les seves intencions a la invitació a la lectura del llibre, datada el 2 de juliol del 1919: “La poca o molta solvència literària que tu m’hagis amablement concedit per obres anteriors queda desada en aquesta ocasió: no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d’obligacions ni puritanismes. Com la pinta del rústec que obre senzillament una clenxa en la forra d’una cabellera embullada, sense més pretensions que fer-la dreta i seguida com una carretera, així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d’obrir una clenxa llisa i ben vistent a través els espessaments de selva verge -sempre de selva verge!- de la vida”.

Quan va començar a publicar la novel·la per entregues a la Revista Catalana l’any 1918 feia deu anys que no apareixia cap llibre firmat per Víctor Català. L’autora que hi havia rere el pseudònim, Caterina Albert i Paradís, tenia llavors 49 anys i s’havia convertit en un dels símbols del Modernisme literari en llengua catalana gràcies a quatre llibres d’impacte, publicats en un lapse de temps molt curt: Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905) i Caires vius (1907). Onze anys després de l’últim llibre de narracions, Albert va tornar a la ficció. L’editora Maria Bohigas recorda com es va rebre la novel·la, publicada per Editorial Catalana el 1926: “Era el temps de la Mancomunitat, el credo estètic del Noucentisme havia ascendit a ideologia de govern i Caterina Albert trepitjava, saltava i passava totes les ratlles traçades per aquell modern Sant Ofici. [...] La crítica va ser demolidora: «Malgrat els seus tres volums, el seu argument podria reduir-se a un conte melodramàtic i arbitrari. [...] Un film, més que una novel·la, és un conglomerat de novel·les que es fan malbé les unes a les altres. [...] Les faltes gramaticals s’hi amunteguen. Els castellanismes involuntaris alternen amb els castellanismes voluntaris»”.

La nova edició, revisada i corregida per Blanca Llum Vidal, reprodueix el text editat per Tomàs Tebé a Editorial Selecta el 1972, en el volum d’obres completes de l’autora, que havia mort el 1966, a l’edat de 96 anys. En aquell volum hi ha una entrevista amb Tomàs Garcés que va ser publicada a La Revista,on l’escriptora feia un elogi de la llibertat creativa que els lectors trobaran, encara ben viva, a Un film (3.000 metres) : “¿És que pot tenir límits, l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. [...] No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat”. Encara hi trobem un últim detall sincer: “El meu credo artístic és l’eclecticisme desenfrenat”.