PERE ANTONI PONS

Regruixos de pintura espessa

El primer deure d'un crític o comentarista -literari, cinematogràfic, musical, artístic- és ser intel·ligible. En aquest cas, intel·ligible no és sinònim de senzill o d'accessible sinó de clar, precís i comunicatiu. No estic segur que els textos aplegats a Papers perduts , el nou llibre del crític i historiador de l'art J.F. Yvars, tinguin cap d'aquestes virtuts. És cert que Yvars no abusa de l'argot -pedanteria pseudoteològica- que ha infectat, amb nobles excepcions (Robert Hughes), la crítica d'art de les últimes dècades. Però l'estil descurat, l'encadenament de referències sense ordre, l'atropellament expositiu i els sobreentesos per a iniciats molt iniciats fan que els seus textos siguin molt menys atractius del que es podria esperar d'un home que ha estat director de l'IVAM i ha comissariat exposicions importants. Vet aquí un exemple d'inintel·ligibilitat típicament yvarsiana: "No és casual que els surrealistes veiessin en Odilon Redon un àngel protector que, a la inversa de l'infaust demiürg de Buñuel, amaga el seu gest esquiu". Pot semblar brillant i dens; en realitat, és pretensiós i espès.

El llibre inclou quasi totes les crítiques publicades durant els anys 2011 i 2012 a La Vanguardia , i comprèn els últims vuit segles d'història de l'art: de Giotto a Hockney, tal com diu el subtítol, passant per Leonardo, Rembrandt, Cézanne, Picasso, Pollock i etc. Gràcies a la seva llarga experiència -moltes lectures, moltes exposicions visitades-, Yvars pot barrejar informacions biogràfiques sobre els artistes, anàlisi tècnica, opinió personal, cites i anècdotes curioses, i també pot treure's de la màniga comentaris lúcids i exactes, com quan diu que Chaïm Soutine és "un expressionista d'entonacions fauves ", o quan parla de "la silenciosa ambigüitat de Rothko". Són excepcions. Els continguts dels textos, en general, estan massa poc jerarquitzats. Vull dir que els manca un nucli de sentit i que tenen una estructura poc perfilada, gairebé com si les frases s'acumulessin a raig, per inèrcia. Tot plegat acaba configurant un magma més aviat inhòspit i fatigós per al lector.