ELS LLIBRES I LES COSES

Recordar és viure dues vegades

Als que coneixeu El jardí dels Finzi-Contini, de Bassani, us encantarà aquesta novel·la, i als que no, probablement també: Un estiu al llac, d’Alberto Vigevani, publicada per Quaderns Crema en traducció d’Anna Casassas. (Parèntesi: com enyorarem Jaume Vallcorba!) Tenen un aire semblant, d’adolescents de bona casa, sensibles, que aprenen a estimar durant les vacances. Al text de Vigevani (Milà, 1918-1999), però, el drama jueu hi és absent. Passa una mica abans que es desfermi la gran tragèdia europea del nazisme i el feixisme.

Giacomo, fill petit d’una família de l’alta burgesia milanesa, viu un estiu d’entreguerres a l’antiga, unes vacances lentes, aptes per a la descoberta imprevisible. És el que desitjaríem i el que potser falsament hem recreat en el record imperfecte i bellíssim. Vés a saber: potser Vigevani, a l’hora d’escriure el llibre, va fer la mateixa operació mitificadora de la seva infantesa. Tant se val, el resultat s’ho mereix. Recordar és viure dues vegades.

Gras i rinxolat, d’ulls inquiets, Giacomo té una “inclinació a la tristesa contemplativa”. Ha fet catorze anys i amb la família s’ha instal·lat a Menaggio, a la riba del llac de Como, una zona d’estiueig dels rics milanesos. Neda, va amb barca, s’avorreix. S’ha acostumat a estar sol. Fins que un dia, al Lido, atret per la bellesa d’una mare estrangera, s’acosta al seu fill, un noiet malaltís i més petit que ell, l’Andrew. I l’estiu fa un tomb.

El jardí del casalot de l’Andrew amb un antic cedre del Líban presidint-lo, els banys entre mirades perdudes al llac, les aventures en bici, l’elegància de la mare de l’Andrew, l’absència de la seva. En Giacomo és lliure, creix, s’arrisca, es descobreix, somia, assaboreix cada instant. Sembla que no passi res, que les hores s’aturin, que tot passi a càmera lenta, però a l’interior de Giacomo tot canvia, les plaques tectòniques de la seva ànima es mouen i es commouen. I com a lectors tenim el privilegi d’assistir, d’amagat, a l’espectacle subtil de la seva precocitat sentimental.

Quan arribi setembre vindran les primeres pluges i ventades, vindrà l’hora dels adéus, tots els estiuejants tornaran a Milà. I ell ja serà un altre, però aquell temps se li haurà gravat a l’esperit amb una claredat sorprenent. Amb la claredat i la simplicitat poètica que Alberto Vigevani ho escriu a Un estiu al llac.