“Rebre el Goncourt és com tenir un accident”

Entrevista amb Pierre Lemaitre, autor d''Ens veurem allà dalt'

Quin impacte té la Primera Guerra Mundial en l’imaginari col·lectiu de la França del segle XXI?

Hi ocupa un lloc molt important, per dues raons. La primera, perquè aritmèticament totes les famílies franceses es van veure afectades. Això va teixir la població, i un segle no va més enllà de tres generacions. Jo tinc lectors de 60 anys que em diuen que els seus avis hi van participar. La segona raó, més discreta, és que aquesta guerra fixa el marc d’Europa com el coneixem avui. És, tristament, una acta fundacional.

Tot i les diferències històriques, ¿els lectors es veuen reflectits en aquells personatges que han sobreviscut a una guerra com aquella?

És cert que no té res a veure la França del 1920 amb la d’avui però hi ha una semblança sorprenent pel que fa a la precarietat. Al final de la guerra, la població es precaritza perquè el sistema social és incapaç d’acollir aquelles persones. En certa manera, els antics combatents són com els aturats d’avui, víctimes d’una guerra econòmica. Els protagonistes del llibre són com les persones d’ara que, tot i tenir feina, estan per sota del llindar de la pobresa.

De fet, diu que la seva novel·la parla més de la sortida de la guerra que no pas del conflicte en si mateix. ¿Acaben pagant els plats trencats sempre les classes populars?

Tinc dubtes sobre la teoria marxista segons la qual el capitalisme fabrica les guerres i la població n’és sistemàticament la víctima. Hi falta matís. Del que no hi ha dubte és que la Primera Guerra Mundial dibuixa un nou tipus de guerra. És l’última guerra clàssica i la primera guerra tecnològica. Firma l’entrada del capitalisme en la geopolítica europea.

Quin és el motor de la novel·la?

Quan escric novel·la policíaca hi ha una intriga que necessita un mecanisme de precisió. En aquesta novel·la, però, en l’origen hi ha una idea, després apareixen uns personatges que la modifiquen i, a poc a poc, emergeix la història. De fet, un bon personatge pot permetre que neixi una bona història però una bona història no sempre fabrica un bon personatge. El context de la guerra permet que passin coses extraordinàries a persones ordinàries.

Crec que no el convenç l’adjectiu popular per a la seva literatura...

No ens enfadarem d’entrada [riu]. En la literatura popular hi ha llibres bons però també n’hi ha de molt dolents en allò que a França anomenem literatura d’estació: la que compres abans de pujar al tren i, en acabat, la llences. Hi ha llibres molt nocius perquè fan que el públic no lector continuï sent-ho. Utilitzen vocabulari pobre, històries simplistes, a vegades demagògiques. El que em molesta és que es faci servir l’adjectiu com a calaix de sastre. Quan un llibre agrada a molta gent ens hem de preguntar el perquè. Si un adolescent, una mare de família, un estudiant, un intel·lectual... hi troben alguna cosa que els atreu, aleshores és literatura popular en el millor sentit.

¿Podríem emmarcar la seva novel·la en la literatura picaresca?

Sí, absolutament. La literatura francesa ho va aprendre de l’espanyola. El Lazarillo de Tormes n’és el gran precursor. És un gènere que sincronitza amb la modernitat perquè ens parla d’un personatge, sovint d’origen humil, que ha de recórrer a pràctiques a vegades poc honrades per sobreviure a una situació d’injustícia. És el que els passa als personatges de la meva novel·la.

Va començar a escriure als 56 anys després d’una vida ensenyant a escriure. N’ha après així?

Jo no he arribat a escriure mai la meva primera novel·la sinó que he fet directament la segona. És l’únic benefici de ser vell. Normalment el primer llibre és molt personal, només interessa a qui l’ha escrit. En el segon ja comences a escriure per als lectors. Haver ensenyat m’ha permès no tenir la necessitat d’escriure sobre mi i m’ha donat les eines. A classe desmuntàvem el mecanisme narratiu per aprendre què s’hi coïa. De fet, un escriptor és com un lampista, que busca la peça adequada. O com un rellotger. És un treball artesà. Per escriure cal tenir bones intencions, emocions, però si no hi ha tècnica no s’arriba al lector.

¿Com impacta rebre el Goncourt, el premi més important de les lletres franceses?

És com tenir un accident de cotxe. Vas conduint i no veus que un camió de 38 tones t’envesteix. A partir d’aquell moment, quedes traumatitzat, tothom es preocupa per tu a l’hospital, et porten flors i bombons, t’envien els periodistes i tots et pregunten... com et canvia la vida amb el Goncourt. Entre els premis nacionals crec que no n’hi ha cap d’equivalent, que faci canviar totalment de categoria a qui el rep. Sincerament, per sobreviure a això cal ser fort perquè podries arribar a creure’t que ho deus al talent. I hi ha molta part de sort, en això.

¿Manté la idea de fer un fresc narratiu que abraci fins al 2015?

Sí, seran 6 o 7 llibres. Ara començaré, però, per l’últim de la sèrie, el del 2015. Ho faig així perquè tinc una bona història però també perquè haig de rejovenir la meva imatge. Alguns periodistes em pregunten si sóc un antic combatent i d’altres pensen que he mort. I estic viu!