Reportatge
JORDI NOPCA
Barcelona

Rafael Caria: poesia lluminosa i elegíaca de l'Alguer

'Poesia completa' aplega els tres llibres de poemes publicats per l'alguerès Rafael Caria. El volum ha estat publicat per Adesiara

Fa uns mesos, Edicions Saldonar posava en circulació una antologia deliciosa i singular, La tercera illa. Joan-Elies Adell, responsable de l'edició i la tria, feia referència a la "triple insularitat" dels poetes algueresos, illa poètica dins una illa lingüística, que a la vegada està en una illa geogràfica. El llibre aplegava una vintena de veus, des del 1945 fins al present, que arrenquen amb Rafael Catardi i passen per noms com Guido Sari, Pino Piras, Maria Chessa, Francesc Manunta, Antoni Canu, Pasqual Scanu, Fidel Carboni, Franca Masu i Rafael Caria.

Nascut a l'Alguer el 1941 -i mort a la petita ciutat de Sardenya el 2008-, Caria és l'últim autor que ha passat a formar part de l'exquisit catàleg d'Adesiara. La col·lecció De Cor a Pensa, que divulga títols de les lletres catalanes descatalogats, entre els quals hi ha els monòlegs de Santiago Rusiñol, la novel·la Revolta, de Josep Pous i Pagès, i l'assaig Sempre han tingut bec les oques, de Joaquim Miret i Sans, reuneix en un sol volum l'obra poètica de Caria, que inclou els llibres Só tornat a Sant Julià (1986), Els asfòdels i altres versos (1992) i Pètals (1998), precedits per una introducció del professor August Bover i complementats amb el disc D'aquesta vella terra, d'aquesta antiga illa, que inclou 23 composicions de Matilde Salvador i Manuel Garcia Morante interpretades per la soprano Eulàlia Ara i la pianista Tània Parra.

Poeta, activista i estudiós

La "coherència" i "l'arrelament a la cultura" algueresa van motivar l'escriptura poètica de l'autor, així com l'activisme polític i diversos estudis de toponomàstica i sociolingüística. Al pròleg d' Els asfòdels i altres versos, Caria escrivia: "Qui és dins les coses alguereses sap bé que l'algueresisme contemporani és un moviment folklòric i antagònic al catalanisme; si catalanisme vol dir obertura al món i a la universalitat de la cultura sense renegar de la pròpia, algueresisme és, per natura, sinònim de localisme, de tancament i, en el fons, de rebuig de la pròpia identitat històrica -assegurava-. Sóc un catalanista de l'Alguer en el sentit més senzill del terme i no voldria pas fer part d'una espècie en extinció al meu país, això i tot, encara català. El folklorisme lingüístic és, potser, un senyal del nostre temps: la pol·lució consumista ha contaminat la nostra llengua i alhora el nostre esperit". Poesia completa permet descobrir bona part dels escenaris de Sardenya més estimats per l'autor -la ciutat on va viure, el pujol de Sant Julià, el port de les Nimfes (ara Port Comte), la vall de Pajasso i el cap de Caça, entre d'altres-, recorreguts amb una doble pulsió, vitalista i elegíaca.

La intensa llum de l'illa és acompanyada d'homenatges i reflexions, escrits sense gaires ornaments, però amb un ritme i una musicalitat que de seguida captiven. Destaquen, molt especialment, els poemes sobre el pas del temps i l'absència. A Eixir fora de casa es lamenta de no poder anar més fins a l'escullera per parlar amb el veí: "Eixir / fora de casa / encara una vegada / i trobar-me / a l'alba / amb el cutxo / del veí / amb el qual / tantes voltes / som anats / fins als escolls / per dir-nos / a capítols / la nostra vida / interior. / Ara / fa temps / que no ix / fora de casa / i que no veig / lo cutxo del veí: / tots dos / tenim por / de dir-nos / l'últim capítol / de la nostra vida". A Só tornat a Sant Julià rememora la besàvia, i acaba amb una paraula que li és essencial, raguines [arrels]: "I mentre el cor se tremola, / se tremola pel trist / record, / obr els ulls / i no veig ningú. / Del tou niu / les parets se troben, / del tou arbre / hi són les raguines".

Trencar amb la poesia folklòrica

"Rafael Caria es va interessar de seguida per la llengua i la història de l'Alguer, i l'herència catalana hi té un paper destacat -explica August Bover, que a més d'encarregar-se de la introducció del volum ha publicat recentment a Pagès Editors el dietari Dotze llunes a Saskatchewan, sobre la seva estada al Canadà el 1976-. No es va animar a publicar els seus poemes fins que Matilde Salvador en va musicar uns quants. La gran motivació de Caria era mostrar als seus conciutadans quines arrels tenien i reivindicar-les. Posa tota l'obra al servei d'això: la poètica, però també la d'investigació. Els seus dos grans projectes inacabats van ser la toponomàstica de la ciutat de l'Alguer i el diccionari etimològic alguerès".

Ja a Só tornat a Sant Julià, Caria "trenca amb la poesia folklòrica que es feia a l'Alguer, perquè la seva ambició era escriure versos que es poguessin comparar amb la tradició catalana o la italiana". Els dos primers llibres estan influïts per Salvador Espriu i Pere Quart. "Com diu Jordi Carbonell -recorda Bover-, l'obra de Caria significa la plena incorporació de la poesia algueresa dins els corrents poètics catalans del segle XX amb tots els honors". Pètals, l'últim recull que va publicar, és el cim de la seva obra: "És on el lector trobarà el poeta més madur -diu-. A Pètals treballa molt el llenguatge. La temàtica amorosa predomina, ambientada en el paisatge de l'Alguer". Un tast: "¿Has mai observat / els núvols quan anuncien / l'arribada del mal temps / o bé d'un fortunal? / Moment / de calma grisa / presagiosa de tempesta. / Així són els teus ulls / abans d'estimar-nos".