EL SECRET DE ...
Llegim 28/06/2014

Rafael Haro

i
Cristian Segura
2 min

Rafael Haro és mestre de secundària a la Sénia i és un dels escriptors més destacables de la nodrida generació actual de creadors ebrencs. Ha guanyat un munt de premis, de poesia i de narrativa, l’últim dels quals va ser el Joan Perucho de la Vila d’Ascó, el 2010, pel poemari Els crisantems (Meteora). Un tema cabdal al llibre és la insignificança del que fem davant el fet de morir. La mort és present en tot el llibre. Haro explica que si bé els poemes van ser creats en moments diferents, hi ha l’empremta d’haver-los elaborat durant una greu malaltia del seu pare. Els crisantems comença així: “He refet tants cops la tanca / que em cremen les mans / en olorar el filferro creuat / per les tenalles velles”. Algú capaç de fer-te visualitzar la força del metall rovellat d’una tanca sap de què parla: Haro ha treballat al camp i algunes de les experiències inspiradores rere el llibre provenen de la vida agrícola familiar. Hi ha un poema en què Haro parla de “temps de plors, querelles velles”. Quan ho llegeix recorda la vida rural, els conflictes d’aleshores i sobretot els amors frustrats. En el mateix poema cita una torre de guaita “refugi, zeladora atenta dels navegants amb memòria”. Aquesta “torre de moros” és la torre de Sant Joan, a la badia dels Alfacs. És uns cinquanta metres mar endins perquè l’aigua guanya terreny a la platja.

Davant les referències a la vida al Delta i a la repetició dels cicles de la vida, el primer que recorda Haro són els anys de joventut en què treballava de cambrer a Sant Carles de la Ràpita. A Els crisantems no hi ha empremtes clares d’aquell temps, però sí que n’hi ha a Història d’un mediocre, un relat que va guanyar el premi Arbó del 1992.

Haro és professor de filosofia. Li demano per les estratègies literàries per motivar els adolescents. Destaca que els fa llegir Calderón de la Barca i mira d’engrescar-los amb els grans interrogants existencials, posant en dubte tot el que considerem tan important i que, en veritat, no ho és: “Intentarem tenir-ho tot / en un pesat intent / de cloure el puny / amb grans de sorra / que creiem / són la felicitat mateixa”.

stats