ELS LLIBRES I LES COSES

‘Quo vadis’, Catalunya?

El llibre 100 llatinismes més vius que mai (Cossetània Edicions), de Núria Gómez i Enric Serra, m’ha permès aquest exercici de comentari polític in extenso.

“El no de Rajoy, repetit ad nauseam, situa la condició sine qua non dels catalans de votar en la categoria de casus belli. Mas, a qui des de la Moncloa ja han etiquetat de persona non grata, està disposat a celebrar el referèndum del 9-N volens nolens, peti qui peti. Bé, aquesta és la versió oficial, si voleu èpica. Però entre els informats, o entre els instal·lats, és vox populi que no s’atrevirà a fer-lo. O potser és vox diaboli? Sigui com sigui, a Catalunya hi ha massa excitació, massa delirium tremens perquè tot plegat quedi com un coitus interruptus.

”I, mentrestant, a Europa, on encara estan una mica in albis, es pregunten: « Quo vadis, Catalunya?» A priori sembla que voldrien que no anés enlloc, que es mantingués dins l’statu quo espanyol. Ben normal, nihil novum sub sole. Tanmateix, públicament no es mullen, com si l’assumpte estigués sub iudice. Ja veurem que fan a posteriori. ¿Practicaran l’ in dubio pro reo a favor de l’acusat català o miraran cap a un altre costat perquè, al capdavall, ja se sap que homo homini lupus? En l’escena internacional, efectivament cadascú mira pel modus vivendi del seu país i el cas català, esclar, no els fa perdre la son, peccata minuta.

”Però alguna cosa haurà de passar i, com que en política res no es pot provar in vitro, s’haurà de fer directament in vivo. I no és previsible que baixi a l’escenari polític cap Deus ex machina a solucionar-ho in extremis. Caldrà alguna mena de pacte: l’ideal seria un final ex aequo - win-win, en diuen ara?-. Però uns i altres tenen altres plans in mente.

Stricto sensu, el punt exacte de discussió és qui té la legitimitat per decidir. Des de Madrid defensen aferrissadament el dura lex, sed lex : la llei és dura, però és la llei. Creuen que el pacte constitucional no permet que els catalans se’n vagin, pacta sunt servanda, repeteixen. Des de Barcelona, en canvi, es proclama urbi et orbi el valor superior de la llibertat, el dret a decidir com el non plus ultra, com el summum democràtic, i de cap manera es vol seguir lligat a la patria potestas espanyola. Els catalans de cop han passat a veure l’autonomia com un placebo. La donen per morta. RIP: requiescat in pace.

”Resumint: els uns s’arrapen al de iure i els altres tiren cap al de facto per crear una nova iure que neixi ex nihilo. I bé, inter nos, em sembla que la cosa està incerta perquè, in pectore, les decisions ja estan preses a banda i banda. A Espanya, és rara avis el que voldria transigir per deixar votar el nord-est irredempt. I a Catalunya la gran majoria de la plebs vol facta, non verba i sap que audaces fortuna aiuvat. Sí, la sort somriu als que la busquen. Així doncs, carpe diem i a votar. Alea iacta est.

Post data : qualsevol llatinisme utilitzat forçadament és mea culpa, no dels autors del llibre.”