Ara que tants refugiats desposseïts de tot són rebutjats a Hongria, no podia ser més oportuna la publicació d’ Els desposseïts, de l’hongarès Szilárd Borbély, a qui el Nobel Imre Kertész va definir com “la gran promesa truncada de les lletres hongareses”. Si la llegiu, us fareu preguntes com la que il·lustra el títol d’aquest article. També aprendreu a rumiar (a mastegar) millor les paraules, us interrogareu sobre com vau construir els records de la vostra infantesa i potser recordareu, alleujats, que vau ser feliços. Per cert, pareu atenció: Kertész diu “truncada” i no “frustrada” perquè Borbély es va suïcidar el febrer del 2014 als 50 anys, després d’haver escrit aquesta hipnòtica novel·la autobiogràfica, la primera i l’última que va fer.

El narrador és un nen petit que viu en una família pobra, en un poblet al nord-est de l’Hongria comunista dels anys 70. Té una germana una mica més gran i un germà de mesos. A casa passen gana i fred. El pare feineja on pot, sense sortir-se’n: creu en el comunisme però el comunisme no creu en ell. La família arrossega el doble estigma dels gitanos i els jueus en un poble on tots els gossos es diuen Gitano i on només de pronunciar-la, la paraula jueu espanta el nen. Ell i els seus reben per tots costats, com empestats. La seva pobresa és material i espiritual: “La meva germana ja s’ha mig adormit. El meu germanet gemega. Tota l’habitació fa olor de llet. Olor de caca. Olor de pobresa. Només escasseja l’olor de la mare”, una mare trista, aïllada, que encara se’n surt menys que el pare, potser perquè no renuncia als somnis. “Naltres no som pagesos -ens diu la mare-. A valtres us està permès somiar. Expliqueu-me sempre el que heu somiat. Se pot llegir, dels somnis”. Als fills, tant els pega com els petoneja, tant crida com plora. Sovint se li enfosqueixen els ulls... “Un cop vam tenir un dia feliç. Me’n recordo. Fèiem la recollida de la pruna”, recorda el nen que va ser Bobély. La norma és la por, l’odi que s’escola per totes les escletxes, el fàstic que cal empassar-se, la mort.

La desesperança pot ser dolça, pot ser bella, però això no li resta ni un bri de duresa. És el que transmet Borbély en aquest retrat cruel i poètic, un llibre que es llegeix d’una glopada, com un elixir amarg i necessari. A través d’aquest microcosmos hongarès podem fer-nos una idea més aproximada de la misèria moral que van suposar els règims comunistes a l’Europa de l’Est, les conseqüències de la qual encara ressonen avui, com estem veien ara amb la crisi dels refugiats.

Menció a part mereix la magnífica tasca dels traductors, Jordi Giné de Lasa i Imola Nicolett Szabó. Han sabut interpretar el joc de Borbély entre l’hongarès estàndard i el dialecte dels protagonistes, que si no m’equivoco està inspirat en el català de l’Alt Urgell. El llibre l’ha publicat Edicions del Periscopi i inclou un pròleg revelador de Jordi Nopca.