06/06/2015

Que no se t’acudeixi llegir aquesta novel·la

3 min
Que no se t’acudeixi llegir aquesta novel·la

Un truc infal·lible per cridar l’atenció cap a un llibre

L’enyorat Emili Teixidor solia explicar un truc per encomanar les ganes de llegir als nens i adolescents. El professor arriba a classe amb tres llibres sota el braç i anuncia als estudiants que tot seguit els parlarà d’un parell de llibres. Els alumnes l’avisen que són tres i no pas dos. Ell fa cara de sorpresa i retira a l’acte el llibre intrús, mentre comenta que aquella no és una obra per a ells, que toca temes compromesos, que requereix un esforç de lectura massa gran. I inverteix la classe sencera a presentar els altres dos volums.

Un cop acabada la lliçó, es descuida expressament els tres llibres damunt la taula. No falla: tots els alumnes es llancen com un sol home sobre el llibre proscrit, disposats a apuntar-se’n la referència i -victòria!- a llegir-lo.

La biblioteca dels tresors tancats amb pany i clau

A l’escriptora Carme Riera se li va despertar la passió per la lectura gràcies en part a la biblioteca del seu pare, que estava sempre tancada amb pany i clau. Aquells llibres inaccessibles representaven un món meravellós que a ella se li negava. Com que només desitgem allò que no tenim, la prohibició és una aliada fantàstica a l’hora d’alimentar el desig. De llegir, d’estimar o de mossegar una poma.

Els meus pares van néixer durant la postguerra més fosca. Estaven tan saturats de prohibicions que no ens en van imposar gaires ni al meu germà ni a mi. A casa, però, hi entraven pocs llibres. Els que regalaven les caixes d’estalvis (com una edició il·lustrada de La plaça del Diamant amb pròleg de Joan Sales) i para de comptar. Jo havia descobert un paradís que feia encongir el d’Adam i Eva a la biblioteca de l’escola, i les primeres pessetes guanyades en classes particulars i concursos diversos es van transformar en literatura. Un dels primers llibres que em vaig comprar va serLolita. Em recordo llegint-lo quan tenia un any més que la nena víctima de la mirada maníaca de Humbert Humbert. No m’ho havia prohibit ningú, però el que m’empenyia a passar pàgines era sobretot la consciència d’estar-me endinsant en un text adult que trepitjava un territori desconegut.

Admetem-ho: la literatura vertadera és molt perillosa

Lolita i la censura van de la mà. El títol més conegut de Nabokov ha estat titllat repetidament d’obscè i escandalós. Dubto molt que la novel·la fomenti la pedofília, però m’hi jugo quatre pèsols que prohibir-la sí que fomenta el desig de llegir-la. “Que un llibre estigui prohibit vol dir que les vendes es dupliquen”, confirma Montse Vila, la comissària de l’exposició Vermell de censura, que es pot veure al Born Centre Cultural fins al 5 de juliol i que s’ha inaugurat en el marc de la Setmana del Llibre Prohibit. Hi conviuen títols censurats aquí i arreu per motius polítics, morals i religiosos. En surts amb una idea paradoxal: el llibre que s’hauria de prohibir amb urgència és el catàleg dels llibres prohibits.

Com va escriure Emili Teixidor, “la lectura no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se les ulleres de la complexitat en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”. Un consell de l’autor de Pa negre : “No es tracta de llegir només el que és políticament correcte, s’ha de procurar llegir el que és literàriament correcte”.

No seré jo qui defensi els censors, però és ben cert que els llibres no són innocus. Ho adverteix el rector de l’esplèndida novel·la La vella escola, de Tobias Wolff, als alumnes del centre: “No us equivoqueu, una obra literària vertadera és una cosa molt perillosa. Et pot canviar la vida”.

stats