20/06/2015

Que l’ahir era esperança ho he après després

3 min
Que l’ahir era esperança ho he après després

El dramaturg i l’insecte detestable que porta dintre

Quan vaig veure Incendis per primer cop, vaig sortir del Romea embriagada. Quina enveja, el dramaturg Wajdi Mouawad, capaç d’escriure una obra tan rodona. Qui fos ell. Santa innocència: vaig saber qui era ell i se’m van evaporar les ganes d’estar al seu lloc. El preu no és precisament barat: per escriure el que escriu Mouawad, cal haver patit un infern i mig. Ho va explicar així a Barcelona el febrer de l’any passat, quan va venir a interpretar el monòleg Seuls : “La meva identitat s’ha construït a partir del rebuig de l’altre. Em van ensenyar a odiar els musulmans, els palestins, els israelians, els sunnites, els xiïtes, els jueus, perquè no eren cristians maronites. Jo he ballat [d’alegria] per la mort d’un home, així és com es va construir la meva identitat. Vaig créixer en un univers contradictori: els meus pares em van ensenyar, amb molt d’amor, a odiar tota aquella gent que no era com jo”.

L’escriptor i dramaturg canadenc d’origen libanès admet que encara té a dintre “un insecte detestable” que no pot matar, però sí domesticar. Va créixer aprenent a odiar, i expia dimonis a través d’un art brutal, sagnant, intens, que se’t clava al fons del fons de l’ànima.

Tornar a veure una obra i socarrimar-te abans d’hora

L’altre dia un col·lega periodista em va dir que la primera escena d’ Ànima, la novel·la de l’incendiari Mouawad traduïda per Ana Casassas, el va frenar de continuar llegint. La dona morta, el ganivet clavat al sexe, etcètera. Vaig gosar animar-lo a tirar endavant, perquè hi ha poesia sota la salvatjada i bondat sota la barbàrie. Mentiria si no digués que a mi el llibre (publicat per Periscopi i guardonat amb el premi Llibreter 2014) encara em fa mal, però també sé que algun dia el voldré rellegir.

He tornat a veure l’esplèndida Incendis, ara a la Biblioteca de Catalunya, l’espai natural de la companyia La Perla 29. De nou, uns immensos Julio Manrique i Clara Segura dirigits per Oriol Broggi. Saber d’entrada el resultat de l’equació que planteja l’obra, lluny d’immunitzar-te contra el terratrèmol emocional que provoca, fa que ploris i et socarrimis des del minut zero.

Un gra de sorra gens modest per construir una catedral

Dimecres, mentre a la Biblioteca de Catalunya s’estrenava Incendis, el Romea -teatre on s’havia representat la peça el 2012 i el 2013- acollia el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2015. Francesc Parcerisas va agrair el premi amb un poema escrit per a l’ocasió. Arrenca amb foc: “Sóc dret a la sorra, on tot són flames/ en un camí de cendres”. Més avall, uns versos de ressonàncies gildebiedmanes: “Que l’ahir era esperança/ ho he après després”.

Un altre dels guardonats, Xavier Pla, va donar veu a Josep Pla i a Joan Sales. En una carta enviada a Màrius Torres, Sales va escriure: “El gra de sorra amb què penso contribuir algun dia a la nostra literatura serà modestíssim, però voldria que, modest o no, servís a la construcció d’una catedral. Ara bé, hi ha qui sembla que només pensi en la cúpula de la catedral, com donant per suposat que la futura nació catalana se sostindrà en els aires, feta només de cultura i de bones maneres”.

Havent donat el guardó a Núria Espert, Artur Mas es va referir al món cultural català com “un oasi de pau i tranquil·litat i bon ambient”. President, ja sabem que el pati polític crema, però en el gremi artístic no tot és harmonia i pensament positiu i amics per sempre i germans dem-nos les mans. També hi ha traïcions i divorcis i ja-no-t’estic-amic i coses així.

Ho diu un personatge en un moment d’ Incendis : “Els llibres estan molt bé, però van molt d’hora o van molt tard”.

stats