El francès Michel Onfray és un filòsof mediàtic. Ho dic com a elogi, esclar. Estic absolutament a favor que la cultura ocupi els mitjans, tan plens de buidor. Onfray s’ha convertit en una veu incòmoda i necessària. Té una relació conflictiva amb els mèdia perquè és incapaç de cenyir-se a l’opinió consensuada, a cap gran coalició benpensant. Va per lliure. Autor d’una Contrahistòria de la filosofia en cinc volums i fundador de la Universitat Popular de Caen, la seva ètica hedonista i el seu ateisme postmodern l’han convertit en una veu a tenir en compte.

Com quasi tota la seva obra, de la mà d’Edicions de 1984 ara ens arriba un text de batalla, Pensar l’islam, on defensa que als textos corànics hi ha tant un islam bel·licista com un de pacífic, un de fanàtic com un d’il·lustrat. “Dir que a l’Alcorà hi ha sures que inviten a la guerra, a la matança d’infidels, a la degollació i que el mateix Mahoma va ser un capitost guerrer, que anava personalment al combat, no s’hauria de considerar islamòfob. [...] Una gran quantitat de sures legitimen les accions violentes en nom de l’islam. D’altres, no tan nombroses, però també hi són, inviten a l’amor, a la misericòrdia, al rebuig de la coacció”. Alhora, Onfray recorda que “durant més de mil anys, lluny del Jesús de pau, de tolerància i d’amor, l’Església, el Vaticà, les croades, la Inquisició, els genocidis amerindis s’han basat en el Jesús enfurismat del Temple i en aquesta frase terrible de Pau: «No hi ha autoritat que no vingui de Déu»”. La gent ha matat molt en nom de Déu, sigui quin sigui aquest déu. “Creure en Déu no és, doncs, cap garantia ètica ni moral”, tot i que tampoc ho és cap fe atea si pensem en l’estalinisme, la Xina maoista o el Pol Pot cambotjà.

Però a part de la seva capacitat per retratar cruament les contradiccions terrenals de les religions a partir dels seus propis textos, allà on últimament més ha incomodat Onfray és en la seva esmena a la totalitat del relat sobre les causes del terrorisme jihadista quan atribueix bona part de la responsabilitat del seu sorgiment al neocolonialisme occidental. Després de recordar que els nacionalismes àrabs van néixer per lluitar contra els antics poders colonials i que en aquell combat van fer servir l’islam, passa directament a Mitterrand i els seus hereus, fins a Manuel Valls. “¿França és tan ingènua que s’imagina que pot declarar la guerra als països musulmans sense que responguin?” A partir de la primera agressió de Bush el 1990 a l’Iraq amb la invenció d’unes hipotètiques armes de destrucció massiva, ha vingut tota la resta. Onfray creu que més que lluitar contra el terrorisme, l’han (l’hem) creat: “França hauria d’aturar la política colonial i islamòfoba, alineada al costat dels Estats Units”. “Per què Suïssa, Irlanda, Finlàndia, Islàndia, països on també hi ha croissants i cafè, alcohol i bona cuina, amics i adulteris, dones boniques i nens als jardins, ateus i perfums, llibreries i escoles públiques, no han hagut de lamentar mai cap explosió terrorista en nom de la ideologia islàmica? Doncs perquè aquests estats, a diferència de França, no bombardegen països musulmans”.

I les víctimes del terrorisme què? Onfray creu que pensar que les famílies només volen espelmes, poemes i selfies significa menysprear-les. També tenen dret a entendre per què tot plegat ha passat. “La compassió sovint impedeix pensar, mentre que pensar no impedeix la compassió”. La seva solució és una França pacifista i internament -i aquí també ha aixecat polseguera- un islam republicà francès, “un contracte social amb l’islam a França”.