VÍCTOR OBIOLS

Quatre poetes coetànies

¿Té sexe la poesia? No, qui en té és qui n'escriu. L'escriptura femenina està condicionada per raons antropològiques i, segons ara afirmen els científics, anatòmiques i bioquímiques (el cervell d'homes i dones és diferent), però aquesta dóna, en realitat, tanta diversitat i esplet com la masculina, amb els beneficis innegables que proporciona l'hemisferi esquerre. Això, en molts aspectes, la fa superior. I ho demostren aquí les poetes que acaben de publicar. Lucia Pietrelli, com se'ns afirma a la solapa, "és una de les autores revelació de la lírica catalana". "Rega arrels a l'illa de Mallorca". No podia triar millor obrador per iniciar-se en la catalanitat. Ha publicat, amb aquest, cinc llibres de poesia, alguns ben guardonats, i acaba de debutar com a novel·lista a l'editorial Moll. La seva poesia és de llengua avançada, de caràcter estilístic dens. Entre un aleshores i un després hi ha una trama de desig en al·lucinació dialògica de veus que fa vertigen: "la vida es fa gola fonda". El gust per la tria lèxica i el doll de visió metafísica són prometedors. Quantes vegades trobem en un llibre de poemes la cortesia d'un glossari? L'acabarem batejant Llúcia Pedrell? No hi fa res, ja està incorporada, ben vinguda, i ben avinguda. Una altra poeta nascuda a la dècada dels 80, Àngels Gregori, presenta el seu quart llibre. Descoberta amb Bambolines el 2003, premi Amadeu Oller, vaig tenir el goig de tenir-la al Festival Internacional de Poesia de Barcelona com a veu novella. Diu en el pròleg Marta Pessarrodona: "Des del primer llibre, diria que Gregori sap emprar els mots i, poèticament, sap donar-los-hi vida. Així, des d'un paisatge, una ciutat, una bicicleta, prenen cos literari". Ben emparada amb epígrafs justos, d'Auden, Carner i Gil de Biedma, Gregori tanca el recull amb un poema escruixidor "que no hauria volgut escriure mai", Constants vitals, una sentida elegia a qui dedica l'obra: "Era necessari que tu existires per donar sentit al llibre; / i caldrà que et moris per treure sentit als dies". Amb Montserrat Rodés i el seu nou llibre ens trobem amb la constant consolidació d'un corpus poètic de llarg alè. Des que va decidir, ja fa anys, treballar conceptualment des de la unitat temàtica d'inspiració, i no des de l'aplec de peces independents, la poesia de Rodés no ha fet sinó créixer. Amb una màquina d'alt voltatge, furga en les microestructures de l'ànima i lliura un subtil combat cos a cos amb l'inefable. A Partícules refractàries compon baules ben encadenades amb versos a final i principi de poema. A D'incertes certeses culmina la jugada amb escreix. Rodés, en poesia, és sinònima de veritat. Closa, i feta de troballes.

L'elegant col·lecció La Fosca ens ofereix el segon recull poètic d'una narradora insigne, Antònia Vicens. Revelant-se poeta ens brinda un precipitat sublimat de ressons blakians, passant del sòlid al gasós, i viceversa, en un viatge que ens porta a travessar la llacuna estígia, trajecte implacable, sense mercè, construït amb una llengua esqueixada i agusada, penetrant. Amb un sentit de la circularitat tonal i del desenvolupament melòdic i dramàtic absolutament excepcional. Una lletra d minúscula, adjuntada al principi de cada títol de poema, com una excrescència corpuscular, amb sentit natural de preposició referencial, acaba de conferir especificitat al conjunt. Des de la saviesa d'una experiència verament vital, en què s'ha sondat la vida (el desig, el misteri, el no-res), entrem en un trànsit filat de precisió quirúrgica, amb els bells grops de l'estimada llengua baleàrica i una contundència existencial que ens acuba. Però que finalment, amb aèria gravetat, com tota gran poesia, ens depura.