Quatre cares menys conegudes de houellebecq

Quatre cares menys conegudes de houellebecq Zoom

El cantant

Algun espectador del Festival Internacional de Benicàssim -any 2000- deu recordar que, a primera hora de la tarda, l’escriptor va cantar la desena de poemes que havia musicat, juntament amb Bertrand Burgalat i els Eiffel, en homenatge al rock progressiu i al pop entre sofisticat i kitsch (escolteu Playa blanca ). L’aventura musical de Houellebecq, que en aquells moments triomfava literàriament gràcies a Les partícules elementals (1998), va ser breu: el mateix any en què publicava Présence humaine (2000), l’escriptor deixava plantat el grup a Berlín i, poc després, es barallava amb Burgalat a l’Olympia. Més endavant, Carla Bruni cantaria el poema La possibilité d’une île (2008) i Houellebecq llançaria el 2011, només per internet, i amb Jean-Claude Vannier, les cançons Le film du dimanche i Novembre.

El director de cinema

Poc després de publicar La possibilitat d’una illa (2005), una novel·la futurista explicada per l’únic supervivent de l’espècie humana, Daniel 25, Houellebecq es va decidir a adaptar-la al cinema. Va comptar amb un pressupost de 6 milions d’euros, i l’actor principal que va treballar amb ell va ser Benoît Magimel. El 2008 la recepció crítica de la pel·lícula no va ser gaire entusiasta, igual que havia passat tres anys abans, quan havia publicat la novel·la. La possibilitat d’una illa aprofundia en les virtuts i els perills de la clonació -que ja havia abordat a Les partícules elementals - a partir d’intercalar la vida solitària de Daniel 25 amb les memòries del primer Daniel, un humorista d’èxit -cínic i inclement- de finals del segle XX.

L’actor

Quan va publicar El mapa i el territori -premi Goncourt 2010-, Houellebecq va dir que no tenia forces per escriure cap altra novel·la. Mentre carregava piles va escriure poesia, Configuration du dernier rivage (2013), i va provar sort com a actor en dues pel·lícules. A la primera, El secuestro de Michel Houellebecq (2014), passava uns dies de captiveri en una casa de camp interpretant una versió amable d’ell mateix. Treia de polleguera els segrestadors perquè volia fumar tothora. Entre àpat i àpat, els arribava a demanar la companyia d’una jove prostituta. A Near death experience (2014) feia de treballador d’una teleoperadora que se n’anava a la muntanya per suïcidar-se. L’excursió donava lloc a un seguit de situacions entre patètiques i divertides.

El fotògraf

Durant l’última dècada, Houellebecq també ha carregat una càmera de fotos, que ha anat fent servir sense l’expertesa amb què trena les frases i els versos. A Before landing, una exposició que va presentar una petita selecció d’aquest últim vessant creatiu al Pavillon Carré de Baudouin, s’hi poden veure majoritàriament paisatges desolats -urbans, interurbans i fins i tot rurals-, alguna de les vistes aèries que tan ben descrites quedaven a El mapa i el territori i encara algun cos humà enxampat enmig d’una platja grisenca. Houellebecq té predilecció pels tons metal·litzats, per la sofisticació tècnica i pels cels ennuvolats francesos, sempre a punt de descarregar un ruixat potent.