L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Pujadó i la musicació de poetes

Aquest dimarts va tenir lloc a la llibreria Jaimes de Barcelona un recital musical de Miquel Pujadó dedicat als poetes Maragall, Bartra i Vinyoli. Vet aquí tres conceptes forts: una llibreria valenta que dóna espai a la interpretació; un autor i adaptador de categoria, Miquel Pujadó, i una idea tan vella com recurrent i interessant, el com i el per què de musicar poemes. Miquel Pujadó és un mestre en l’adaptació i hi creu. A part de la producció pròpia, dedica una bona part dels esforços creatius a musicar poemes. En un article de Serra d’Or (655-656, 2014) ja ens indicava que “a l’inici, la poesia lírica i la cançó eren una mateixa cosa”. Demana música, un poema? Deixem de banda el fet que, gràcies als cantautors, molts poetes han trobat el seu lloc en l’imaginari popular. Sentint Pujadó, amb el seu estil personal de compondre i d’interpretar, cantant Maragall, per exemple, t’adones que la unió dels dos conceptes, poesia i música, és perfectament possible sempre. A un pot agradar-li llegir poesia; llegir poesia i alhora sentir-ne les versions musicades, i, en tercer lloc, a molta gent li agrada la poesia només si l’hi donen amb música (o a través de recitals).

ADAPTADOR, TRAÏDOR?

La feina magnífica de professionals com Miquel Pujadó -la seva versió del comte Arnau, per exemple, és colpidora i aclaridora- ens fa entendre clarament que, amb la poesia, qualsevol de les tres opcions és possible i desitjable. I et deixa ben clar que entrar a la poesia gràcies a la música i el cant no és entrar-hi per la porta falsa o per la porta fàcil. Observem, si no, la feina feta per Raimon amb Ausiàs March. O arribar a Salvat Papasseit, podent comparar les versions de Serrat, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor / Toti Soler, etc. Una altra cosa és que entrem a valorar la qualitat de les versions o, simplement, el criteri triat per fer-les. Tal com diu el mateix Pujadó en l’article ressenyat, “de vegades, els cantants no tenen manies”. I si han de tallar tallen. I si han de substituir, substitueixen. Són casos en què la intervenció és més profunda i, per tant, el risc adquirit per l’adaptador és més gran. Però ¿qui es pot queixar, veient-ne els resultats, quan Raimon ho ha fet amb Espriu o Jordi de Sant Jordi? Posar música a un poema és com tornar a casa.