MINÚCIES
JORDI LLOVET

Proust

Proust / WIKIPEDIA Zoom

Són conegudes les dificultats que va tenir Marcel Proust (1871-1922) per publicar el seu famós llibre, un dels zenits de la literatura universal del segle XX. Quan va haver acabat la primera novel·la de tot el conjunt, Pel cantó de Swann, la va portar a André Gide, director literari de les edicions Gallimard, ja llavors molt prestigioses. És famós l’argument que va donar Gide per rebutjar el llibre: “No puc entendre que un escriptor necessiti cinquanta pàgines per explicar que a una criatura li costa agafar el son”. També va dir que feia “massa olor de duquesses”. Proust, que era de bona família, va agafar llavors el manuscrit i el va dur a les edicions Grasset, lloc on es va publicar a compte de l’autor. Després van venir els elogis i les crítiques.

Quan Proust va rebre el premi Goncourt, l’any 1919, Louis Aragon, comunista de tota la vida (per un atzar vaig assistir als seus funerals en una plaça de París, el desembre del 1982), va dir que el premi havia estat concedit a un “esnob treballador”. L’any 1930 hi va haver tot un moviment, a França, contra la literatura decadentista del moment -tinguem present que ja feia temps que s’havia acabat la Belle Époque-, i entre moltes ximpleries, un tal Lemmonier va escriure que ja estava bé de “personatges d’upa, aquestes pècores que no tenen cap altra ocupació que pintar-se els llavis”, i que també n’hi havia prou “dels ociosos que es passen el dia practicant vicis diguem-ne elegants”. “Hem de dedicar-nos a la gent menuda, a la gent mediocre que constitueix la massa de la societat”. Sartre va trobar inversemblant l’obra sencera de Proust perquè, va dir, és impossible que un pederasta pugui aprofitar les experiències sexuals per explicar les de la gent heterosexual”. Quant a això, la veritat, tot és qüestió d’ofici; altrament, els homosexuals només podrien escriure novel·les de gais, i els hèteros només podrien escriure llibres sobre famílies com cal.

Fins i tot Paul Valéry va trobar que À la recherche era “difícil d’empassar” (una mica, sí que ho és) i va arribar a afirmar, sobre aquesta obra, que era un desgavell i un desori. “És com Goncourt -va escriure-, però més dolent”. Un tal Fernand Gregh va escriure, en la mateixa avinentesa, aquests quatre versos alexandrins, que tradueixo: “Marcel Proust, escriptor que temia malures, / duia, també a l’estiu, un abric d’astracan / d’ençà que, torturat per un qui, i un què, i un quan, / va agafar un refredat entre dues cesures”.

Sigui com vulgui, Martí de Riquer el rellegia, de cap a cap, cada dos o tres anys.