L’ESCUMA DE LES LLETRES
Llegim 26/04/2014

Presència del gran Nord: Indridason

Lluís A. Baulenas
2 min
L’ANY 2007 EL 54% DELS ISLANDESOS NO NEGAVEN L’EXISTÈNCIA DE FOLLETS I ELFS, EL 8% HI CREIEN DIRECTAMENT I EL 3% AFIRMAVEN HAVER-SE’N TROBAT ALGUN.

ELS ELFS, COM LES ‘MEIGAS’

L’agència Associated Press, prou seriosa, era capaç de transmetre al món, aquest mes de gener, una notícia que semblava una broma: el Tribunal Suprem d’Islàndia havia acceptat un recurs que implicava la suspensió de la construcció d’una carretera en un dels suburbis de Reykjavík, la capital. Fins aquí, res d’estrany. El curiós eren les causes: l’alt tribunal trobava que la carretera podria presentar una amenaça a la vida dels elfs i petits follets invisibles (a més de perjudicar el medi ambient).

El 2007 una enquesta va revelar que el 54% dels islandesos no negaven l’existència d’éssers com ara follets i elfs, el 8% hi creien directament i el 3% afirmaven haver-se’n trobat algun (unes 9.000 persones!) Encara més, tot un membre del Parlament, Árni Johnsen, va fer-se portar fins al pati de casa seva una roca de 50 tones des de la muntanya Hellisheidi perquè deia que dintre hi vivia una família de follets: una parella d’avis, un parell de pares i tres fills. N’informava The Reykjavík Grapevine el 4 de juny del 2012. L’esmentat diputat hi declarava que els va conèixer després d’estavellar-se contra la roca amb el cotxe a gran velocitat, el 2010. En va sortir il·lès (tot i que no se n’esmenten graus d’alcoholèmia ni xoc posttraumàtic) i a canvi va decidir endur-se els follets a casa, amb roca i tot, per tenir-ne cura. El tal diputat Johnsen acabava de sortir de la presó després de complir-hi dos anys de condemna per haver malversat i utilitzat en benefici propi fons públics. Potser es volia fer perdonar pels ciutadans.

NO EXISTEIXEN, PERÒ N’HI HA

Tota aquesta introducció ve a tomb perquè, a la darrera novel·la d’Arnaldur Indridason, Passatge de les ombres (premi RBA de novel·la negra 2013), els elfs en tornen a fer de les seves. És una novel·la entretinguda en què es produeixen un parell d’assassinats en el passat i un en el present. Algú intenta involucrar-hi les pacífiques criatures del folklore nòrdic. I si ho fa és perquè creu que pot resultar una cortina de fum prou convincent. Al final, en una narració molt ben portada en dos plans temporals (l’any 1944 i l’actualitat), amb aquests assassinats separats per seixanta o setanta anys, es demostra que, tal com era de suposar, els criminals eren de carn i ossos. Però això no evita que els elfs, els trolls i els follets continuïn sent importants en la vida d’aquest país, ple de llegendes antiquíssimes. Hi ha vegades -i aquesta n’és una- en què t’adones del gran valor de la novel·la negra a l’hora de difondre la realitat de les cultures en les quals han estat escrites.

A Passatge de les ombres no és que l’argument no sigui interessant, sinó que també ho és la descripció de la Islàndia ocupada pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Igual que, gràcies a l’esclat contemporani de la novel·la criminal escandinava, avui en dia sabem molt més sobre les societats sueca, noruega o danesa: com es mouen, què fan, com és el seu dia a dia, quines són les seves creences… La novel·la negra xucla la realitat i la transporta fins als lectors. D’aquí que el seu valor documental sigui unànimement reconegut.

stats