Aquest novembre farà quaranta anys de l’assassinat de Pasolini. No és que ho celebrem abans d’hora. Simplement ens dóna l’excusa per parlar-ne. A casa nostra Pasolini és més conegut per la seva obra cinematogràfica. I com passa en tants àmbits relacionats amb Itàlia, el des- coneixement i, en el fons, la falta d’interès són força accentuats. La figura de Pasolini com a artista total és precisament una de les que servirien per emmarcar la Itàlia del segle XX en l’aspecte cultural, el social i el polític. Només a Itàlia, gràcies a la força del PCI després de la guerra, es va produir una situació de convivència i dialèctica entre intel·lectuals i polítics, entre creadors i compromís social, difícil de trobar a cap altre país de l’Europa occidental. Els creadors, precisament, van ser, i són, els més contraris a acatar les consignes partidistes. No és per casualitat que el canvi de mentalitat postestalinista als partits comunistes de l’Europa occidental arrenqués a Itàlia.
COMPROMÍS A LA ITALIANA
Pasolini, per sobre de tot, era poeta i tenia un sentiment profund de compromís amb la terra. A més, participava dels nous ideals cristians sorgits del Vaticà II, d’acostament als més desafavorits. Com gairebé tots els intel·lectuals italians de l’època, no podia funcionar al marge del PCI. Ho va fer de manera implicada, però poc ortodoxa, personal. Força diferent, per exemple, del que va ser amic seu i col·laborador en diverses iniciatives editorials, Alberto Moravia. Moravia, d’extracció burgesa, era un escriptor ferotgement individualista. I el seu acostament al PCI va ser més aviat sisplau per força. Va expressar-ho en un llibre amb un títol ben explícit: Compromís a contracor. Pasolini va implicar-se passionalment en els grans debats de l’època a Itàlia. Va combatre el feixisme i va alertar dels perills que comportava (clarament premonitori, recordem la massacre de l’estació de Bolonya, el 1980, obra de l’extrema dreta). Tal com el mateix Moravia va recordar en un article al New York Times, Pasolini va ser un “ciutadà poeta”. És una bona definició si ens submergim sense por en la immensitat de totes dues paraules. Celebrem Pasolini!
