Premis literaris
JORDI NOPCA
Barcelona

Maria Antònia Oliver, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2016

L'autora mallorquina ha publicat novel·les com 'Estudi en lila', 'Crineres de foc' i 'Amor de cans'. És la quarta dona que rep el guardó en gairebé 50 anys d'història

Maria Antònia Oliver, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2016 (Pere Virgili) Zoom

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga anualment Òmnium Cultural des de l’any 1969, ha distingit enguany una novel·lista, la mallorquina Maria-Antònia Oliver. No passava des del 2010: l’últim prosista de ficció que el va guanyar era Jaume Cabré. I en feia vuit -des de la poeta Montserrat Abelló- que cap dona no el rebia. “La Maria-Antònia ha tingut un gran compromís amb l’escriptura, amb la defensa de les dones i amb els Països Catalans”, exposava ahir Jordi Cuixart, president de l’associació des del desembre de l’any passat.

“Enguany tenim la quarta dona que guanya el Premi d’Honor i ens enorgulleix poder-ho dir, tenint en compte la diversitat de les lletres catalanes, també pel que fa al gènere”, va destacar. Els precedents d’Oliver han sigut, a més d’Abelló, Teresa Pàmies (2001) i Mercè Rodoreda (1980). “Abans meu l’haurien pogut guanyar Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig o Maria Aurèlia Capmany, per exemple -deia l’autora ahir-. I ara hi ha moltes escriptores que el mereixen, com ara Carme Riera, Margarida Aritzeta i moltes altres que em deixo”.

Oliver, que no publica cap llibre des del 2007, any en què van sortir els contes de Colors de mar (Proa), va assegurar que el premi, dotat amb 20.000 euros, “ha estat una injecció en vena de pa amb oli amb tomàtiga i olives” i que, casualment, fa un parell de setmanes que li va començar a rondar una nova idea per a una novel·la, que en cas de ser publicada seria la primera després de 'Tallats de lluna' (Edicions 62, 2000). “Les dones encara no estem en una situació normal -explicava l’autora-. Encara no hi ha tantes dones com homes que escriguin, tot i que representem el 51% de la humanitat. No hem arribat a la normalitat desitjada. Les dones hem d’escriure més. Malauradament, hi ha un dèficit d’atenció cap a les dones tant per part de les editorials com de la premsa. No se’ls fa tant de cas, sobretot si comencen. Encara vivim en un patriarcat i n’hem de ser conscients. Hi hem de lluitar”.

El ‘fet normal’ d’escriure en català

La doctora en filologia catalana Lluïsa Julià va glossar, en nom del jurat, la figura de Maria-Antònia Oliver. “La seva obra és inseparable del compromís amb el país en tota la seva amplitud -va dir, insistint en la mateixa idea que Jordi Cuixart-. Aquest fet l’ha duta a desplegar una àmplia producció. Ha fet novel·la, narrativa, teatre, novel·la infantil, traducció, guionatge i altres coses. Una de les seves intencions ha sigut aconseguir que la literatura catalana fos un fet normal i que s’adrecés a un públic ampli”. Julià va recordar la implicació de l’autora amb el col·lectiu Ofèlia Dracs, del qual formaven part, entre d’altres, Joan Rendé, Joaquim Carbó i Jaume Fuster -la seva parella-. Van publicar sis llibres, entre els quals hi havia Deu pometes té el pomer (Tusquets, 1980), Lovecraft, Lovecraft (Edicions 62, 1981) i Negra i consentida (Laia, 1982). Oliver va desenvolupar el seu gust pel gènere detectivesc en tres novel·les. La primera va ser Estudi en lila, publicada a La Magrana el 1985. L’editorial la recupera aquest març: “En un moment en què es publica molta novel·la negra nosaltres volem reduir la producció i triar-la molt -diu l’editor Jordi Rourera-. Hi ha llibres que no són d’avui i que són del millor que es pot publicar. Un d’aquests és Estudi en lila, escrita en un mallorquí ric i amb suc, amb una detectiva -ella n’hi diu així- molt ben dibuixada, la Lònia Guiu, i una trama molt ben travada. És la novel·la de la col·lecció La Negra que hem reimprès més vegades: vint”. Guiu va protagonitzar dues novel·les més d’Oliver, Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994).

L’autora s’ha aproximat també al drama a Joana E. (Edicions 62, 1992), que va guanyar el Prudenci Bertrana, i Amor de cans (1995), que narra l’enfrontament i la descomposició d’una família mallorquina. “La mirada irònica, incisiva i punyent sobre Mallorca és important, en els llibres de la Maria-Antònia -recordava ahir Lluïsa Julià-. Ha analitzat de quina manera l’illa de la seva infantesa s’ha transformat amb l’entrada del turisme massiu, que n’ha canviat el paisatge, les tradicions i la llengua”. Josep Lluch, editor de Proa, destaca “el do de llengua important d’Oliver”. I afegeix: “A diferència d’altres companys de generació, mai no ha intentat recuperar paraules que no eren seves, la fluïdesa i naturalitat dels seus llibres ho demostra”.

Paral·lelament a la seva obra creativa, Oliver ha traduït autors com John Kennedy Toole, Mark Twain, Mary Shelley, Herman Melville, H.G. Wells i, sobretot, Virginia Woolf. “Tinc una traducció de na George Sand inèdita que no l’ha volgut ningú -va dir ahir-. A veure si ara canvia ”. L’autora va haver de deixar la casa de Barcelona fa uns anys i ara viu a Biniali, un poble de 200 habitants de Mallorca, des d’on vol reprendre la seva obra literària.