La Praga de tots

Ressenya d''El calze', de Jordi Romeu

És curiós, però el breu país que van formar els txecs i els eslovacs després de la Primera Guerra Mundial ha sigut sotmès als avatars d’un calendari particularment capritxós. La formació de Txecoslovàquia com a país -després de l’enfonsament de l’Imperi Austrohongarès- va tenir lloc l’any 1918. Exactament vint anys després, el 1938, l’anomenat Pacte de Munic, va propiciar l’anul·lació de la flamant independència del nou estat, sotmès a la voracitat criminal d’Adolf Hitler. Una dècada després, el 1948, els comunistes van ocupar el poder a Praga i van abolir la “democràcia burgesa”. I després vindria l’experiment d’Alexander Dubček, que va propiciar el “socialisme amb rostre humà” en la segona meitat dels anys 60. ¿Quan va acabar aquest malaguanyat intent de reformar el comunisme d’arrel soviètica? Efectivament, l’any 1968, amb l’entrada de les forces del Pacte de Varsòvia al país rebel.

D’una manera o altra, cada deu o vint anys la història txecoslovaca es va veure sotmesa a convulsions insuperables. Per això, molt probablement, els prohoms del règim comunista van sospirar fondament quan el rellotge va fer sonar l’última campanada de l’any 1988! Pretensió vana, però. La història, tot i que amb retard, hi arribava: l’any següent, al novembre, la Revolució de Vellut de Václav Havel i els seus companys va retornar la democràcia al Castell. Finalment, l’1 de gener del 1993 -lluny ja del malefici del calendari-, els txecs i els eslovacs es van separar amicalment, formant dues repúbliques independents.

Qui haja tingut ocasió d’assistir personalment als últims episodis d’aquest relat pot considerar-se afortunat. És el meu cas i també el de Jordi Romeu, l’autor d’ El calze, que arriba a Praga com a turista l’agost del 1989 i després hi torna el 1996, i comprova l’enorme transformació suscitada pel final del règim estalinista. M’ha fet gràcia llegir la primera part d’aquest llibre perquè m’hi veia retratat amb un detallisme sorprenent. Moltes de les experiències que hi conta Romeu -la Praga a l’hora del final del comunisme, l’estada a l’Hotel Internacional, la visita al restaurant U Kaliča ( El calze a què fa referència el títol del volum)- em retrotrauen al meu propi relat al dietari Les hores fecundes (Bromera, 2002).

Supose que tot és una mera coincidència. Romeu, fet i fet, va tindre el privilegi -com ens va passar a tants- de conèixer Txecoslovàquia abans i després de l’adveniment de la democràcia actual. El reguitzell de personatges reals o ficticis que poblen el seu text són els imprescindibles per al cas: per un costat, el soldat Svejk, la immortal creació de Jaroslav Hašek; per un altre, Bohumil Hrabal o Milan Kundera, les glòries literàries més òbvies de les lletres txeques del segle XX. El seu text, però, que comença sent una evocació d’aquell país auroral dels anys 90, s’endinsa després en una reflexió paneuropea -passant pels costums prostibularis de Vilafranca del Penedès, per exemple- que amalgama Joseph Roth amb Miquel Llor, Gustave Flaubert amb Orhan Pamuk, i Tolstoi amb Czesław Miłosz.

És una llàstima que el text de Jordi Romeu no tinga més tensió literària (al capdavall, no són les idees que vehicula sinó l’estil el que fa perdurable un assaig). Així i tot, El calze es llegeix bé, sobretot quan evoca figures entranyables com la de Tomàs Pàmies (a qui la seua filla Teresa va dedicar Testament a Praga ). Una part del cor de tots està també soterrat en aquell petit cementiri jueu amb les tombes amuntegades, al bell mig de la capital europea més bella que jo haja conegut mai.