09/05/2015

“Portat a l’extrem, tot acaba sent grotesc”

4 min
“Portat a l’extrem, tot acaba sent grotesc”

Quan, la tardor del 2010, la revista Granta va publicar un número dedicat als Best of young Spanish language novelists, més d’un lector va quedar bocabadat descobrint que dels 22 seleccionats -entre els quals hi havia Patricio Pron, Pola Oloixarac, Samanta Schweblin i Matías Néspolo- l’única autora catalana era Sònia Hernández. Nascuda a Terrassa el 1976, fins llavors havia publicat dos poemaris -La casa del mar (Emboscall, 2006) i Los nombres del tiempo (DVD, 2010)- i el llibre de narracions Los enfermos erróneos (Belacqva, 2008). Aquell mateix any va debutar en la novel·la amb La mujer de Rapallo (Alfabia). Ara publica la segona, Los Pissimboni, que va comprar Jaume Vallcorba per a Acantilado l’estiu del 2013.

Los Pissimboni surt gairebé dos anys després que la novel·la fos contractada.

I encara fa més temps que la tenia escrita. M’hi vaig posar a finals del 2011, i devia passar-hi més o menys un any. M’agrada que els llibres surtin quan ja tinc una perspectiva. A Los Pissimboni hi ha tres temes recurrents en el que escric: la família, la construcció de la identitat i la incomunicació.

Sense avançar gaires detalls argumentals de la novel·la, suposo que podem dir que els Pissimboni del títol són una família singular, que viu aïllada d’un poble en una casa recoberta d’heures. Hi ha uns pares, l’Ignacio i la Martina, que tenen una identitat fluctuant... i una sèrie de germans, uns quants nois i unes quantes noies. No arribem mai a saber quants són.

Una de les intencions a l’hora d’escriure Los Pissimboni era desdramatitzar una mica la idea de la família. Volia agitar-la una mica. Una noció que em sorprèn encara és la de clan. Encara ara, en ple segle XXI, té importància i es menciona sovint. Encara que Ignacio i Martina siguin dos noms molt espontanis, vaig buscar un cognom que tingués un punt de mític.

Com el vas decidir?

Un dia, passejant per Gènova amb el meu marit, vam passar per davant d’una botiga de camises que es deia Pissimbono. Ell em va dir: “Mira, aquí tens el nom!” Feia temps que volia batejar la família, i al final em vaig decidir per aquesta opció. Aquest llibre vol ser un punt d’inflexió en el que he escrit.

Per què? Què ha canviat?

Fins ara, el punt de partida era la indagació d’alguna cosa desconeguda. Entenc la lectura i l’escriptura com una reflexió i un aprenentatge: es tracta d’emprendre un trajecte cap a alguna cosa que no coneixes. Indagació, obsessió i neguit són tres paraules que han anat molt lligades per a mi als diversos llibres que havia escrit fins a Los Pissimboni. Aquí, l’actitud és menys fosca i menys densa, buscava una nova veu, amb un punt de lluminositat.

Algunes de les afirmacions del narrador poden ser preses amb cert sentit de l’humor, com per exemple aquesta fixació del pare per assimilar llibres i llibertat.

La pregunta que em feia era: ¿la llibertat es troba als llibres? Per a mi, als llibres hi és tot. Et poden donar la llibertat, però també tot el contrari (encara que d’això últim no n’estic segura). L’Ignacio és un idealista: parlant de les seves lectures compulsives volia posar sobre la taula el perill dels fanatismes. Portat a l’extrem, tot acaba sent grotesc.

Els Pissimboni viuen en un turó, aïllats del poble. Entre la família i els vilatans hi ha una doble pulsió: es rebutgen però alhora senten una atracció mútua. El poble és vist com un bloc uniforme, de pensament únic.

No sé fins a quin punt era conscient d’aquesta idea, mentre escrivia. Però és un tema que em preocupa. Em costa entendre com funciona la societat i per què la gent es comporta d’una manera o altra. La uniformitat és una perversitat. Pertànyer a un col·lectiu determinat implica molts imperatius: dominar les maneres de comunicació, satisfer les expectatives... A la nostra societat li costa integrar la gent.

Al llibre, un dels germans, el Yago, decideix abandonar la casa familiar per conèixer el poble i els seus habitants.

Surt de casa perquè algú li expliqui què hi passa realment, a casa seva. Els Pissimboni estan envoltats de llegendes, mentides i rumors. Què busca, el Yago? Una versió que el deixi tranquil, però tampoc no sap si de debò vol saber la veritat.

Un dels personatges li diu que tot “sempre és mentida”.

Sí [riu]. Aquesta era la primera vegada que construïa uns éssers que no tenien a veure amb la meva pròpia angoixa, i potser per aquest motiu vaig assumir el paper de jugar conscientment amb la llegenda dels propis personatges.

Aquesta llegenda de vegades resulta kafkiana, com passa durant la visita a la Casa del Poble, plena de funcionaris poc útils.

A Kafka l’he anat llegint al llarg dels anys. La transformació em va impressionar, però L’artista de la fam encara més. De petita havia llegit molt Michael Ende, llibres com La història interminable, Momo i Jojo : entenia la literatura com una cosa bastant fosca.

Abans de Los Pissimboni havies publicat els relats de La progagación del silencio (Alfabia, 2013). Amb aquest nou llibre ja n’has publicat sis. Ets molt disciplinada?

No. Funciono per necessitat. No tinc horaris ni mètode per escriure, ni tan sols esquemes predeterminats. Escric quan he de fer-ho. Però no puc escriure tant com voldria, perquè la nostra és l’època de la precarietat: treballo en l’administració pública i continuo escrivint articles per a suplements culturals.

stats